Per què se saluden, els motoristes?

A casa explicaven que quan als anys 60 es van instal·lar durant un parell d’anys a Plentzia –jo encara no hi era, però en tinc records, quina cosa més estranya– en els viatges d’anada i tornada, quan a la carretera es creuaven amb un cotxe amb matrícula de Barcelona ho celebraven amb un cop de clàxon i saludant-se alegrement amb les mans. Aquell sobtat sentiment de germanor amb desconeguts a qui a casa no hauríem ni mirat a la cara em deixava perplex, i va durar fins a principis dels 70 perquè recordo haver-ho vist fer les dues vegades que vam fer un periple transibèric a bord del nostre flamant Seat 124, B-896006: una, a Salamanca; l’altra, a Carboneras. És la mateixa perplexitat que la Blanca va experimentar l’altre dia, que vam inaugurar la temporada amb una sortideta al Madriu. Cada vegada que passava un excursionista, amb els seus pals de professional, ens saludàvem educadament i uns metres més enllà ja hi érem: “Papa, et puc fer una pregunta? Per què els diem ‘Bones!’?” “Per educació. No et semblaria encara més estrany que no ens diguéssim res?”, vaig respondre sense gaire convicció. “I per què no els saludem quan ens els creuem a Carlemany?” Tocat. Hi rumiava dissabte a la tornada de Besalú, a compte dels motoristes que volen per la carretera però sempre tenen temps, quan se’n creuen un altre com ells, de treure temeràriament una mà del manillar i fer el gestet aquest tan antipàtic de la V invertida, com si fossin amics de tota la vida. M’imagino llavors la veu de la Blanca preguntant-me: “Per què ho fan, papa?” I em demano si ella sent per mi la mateixa vergonya aliena que jo sento quan els veig a ells fent la V.