La casa del baluard i l’atac francès

Qui no s’ha fixat en aquella casa groga, vistosa construcció cantonera, amb què ensopega immediatament el viatger que surt de l’estació d’autobusos de la Seu? A ella es referia Pilar Aláez durant la visita (organitzada des de l'Espai Ermengol) per descobrir les –escasses– restes de les muralles de la Seu. Perquè, demanava, fixem-nos bé en la forma singular, angulosa, de Can Moncasi: ressegueix la planta de l’antic baluard de la muralla sobre el qual sens dubte s’aixeca. Ja hi havia indicis que això era així. Construïda a principis del segle XX, mossèn Pere Pujol ja havia fet algun apunt en aquest sentit. Ho explica l’arqueòleg Òscar Augé. Fruit del seu treball, de la campanya d’excavació que acaba de cloure al pati de Les Monges, queda confirmat, perquè el seu equip ha exhumat part del basament d’un altre dels baluards que configuraven les muralles al segle XVII. Fins que els francesos les van destruir. 

La muralla del segle XVI, una vintena de metres lineals, han aparegut en aquesta campanya d’excavació. A banda, en aquest angle nord-oest de l’estructura defensiva, s’hi veu ja un fragment del baluard que hi havia a banda i banda. El bessó, diríem, del que s’oculta sota el xalet groc. Un mur d’1,60 metres de gruix (la muralla seria 1,20), fet amb morter de calç, molt dur. És exactament allò que anunciaven les cartografies militars franceses i espanyoles de finals del segle XVII. “Hem fet la projecció de per on aniria aquest baluard i la fossilització del baluard marca bastant bé la forma de l’hotel Avenida”, explica Augé. Fossilització? Això vol dir que la topografia urbana actual s’ha anat adaptant a la topografia antiga. “El baluard no es conserva, però la forma de la façana oest de l’hotel estaria resseguint la forma” de l’antiga construcció defensiva. 

Aquests dos baluards es poden datar amb molta aproximació gràcies a un enginyer militar milanès, Ambrosio Borsano, que voltava per Espanya al servei de la monarquia hispànica, fent una relació de les places fortes, castells i zones on podien acampar els exèrcits. Era una necessitat quan, entre 1683 i 1691, es lliura la Guerra dels Nou Anys a Europa (bàsicament, tots contra França, que era la potència del moment). Borsano recala a la Seu i parla d’unes muralles que no aguantarien un bufit. Es refereix, això sí, encara a les muralles medievals. Majorment s’havien anat aprofitant per adossar-hi altres construccions, com el convent dels jesuïtes reconvertit en caserna militar (al final del passeig). Per fer-ho, es van obrir finestres a la muralla i se la va afeblir tant que defensivament havia quedat invalidada, i més contra l’artilleria moderna. Recull també els baluards moderns –en forma d’estrella, com els de Castellciutat– per reforçar els angles de les muralles medievals. S’hi refereix despectivament com “dos baluartillos” però dona la data de construcció: 1674. 

La mala notícia és que aviat apareixeran els francesos, assetjaran la Seu durant tres dies, la bombardejaran, i el juny del 1691 obren una bretxa i entren, per cremar i saquejar. El comandant, el duc de Noailles, ordena destruir muralles i defenses. El fruit de l’enderroc és el que els arqueòlegs s’estan trobant ara.