Mirar els fargaires a la cara

El fargaire no era home que habitualment deixés per escrit detalls de la seva feina. No més enllà dels llibres de comptes i aquestes coses prosaiques. Així que per conèixer el relat de la farga del Madriu haurem de deixar que la pedra parli. Aquesta és l’expectativa de l’equip d’arqueòlegs de Patrimoni Cultural (i alguna ajuda externa) que, capitanejats per Olivier Codina, s’enfila aquests dies fins a les restes de l’antiga explotació siderúrgica en la segona campanya d’excavació. Dels quatre anys que s’allargarà el projecte. “No crec que hi hagi cap altre exemple tan complex al Pirineu”, va apuntar l’arqueòleg. La perspectiva és que la del Madriu sigui una de les primeres “fargues a la catalana”,  en la qual es podrà documentar l’evolució en les tècniques des del segle XVIII (es va posar en marxa a la dècada del 1730) fins al XIX.  “Però tot això és la carta als Reis”, va puntualitzar Codina, perquè després la recerca troba el que troba. 

Per començar: al Madriu no hi va haver mai mineral de ferro, perquè és una vall granítica. Tot i que en algun moment els industrials van rebre una concessió al Claror, no en van trobar, així que l’havien de portar del Pimorent. “És el que diu la documentació, i ara que el tenim, el podrem analitzar i saber si és veritat.” La primera farga, doncs, que s’hi instal·la, és aquesta del segle XVIII a la catalana. No hi ha constància al Madriu de fargues medievals, que necessitaven ubicar-se pràcticament a sobre de la mina. 

Els primers propietaris, els que van construir el martinet, eren industrials de Campdevànol, els mateixos que explotaven la farga de la Llosa i una altra a la Cerdanya. De fet, aquesta gent, la família Raguer, es va acabar instal·lant a Martinet i més tard a la Seu d’Urgell. “Però són inversors en el món del ferro o són fargaires? És un dubte que encara no he pogut aclarir”, va indicar Codina.  Hi ha els contractes de la concessió, que inclouen la construcció de carboners a tota la part alta de la vall, “i això explica per què la farga es fa aquí”. A banda del “fracàs” del dret de mina. I els obrers? “No ho sabem. És l’única farga de la qual no tenim documentació patrimonial”.

A partir del 1790 passa a ser comunal i Andorra la Vella la lloga per períodes de quatre anys. Fins al 1845. “I és aquí, únicament en aquest moment, on sabem del cert que eren obrers de l’Arieja els que hi treballaven”. Fins aquí algunes de les dades que es coneixen sobre aquesta història. La resta haurà de sortir, com qui diu, de sota les pedres. El repte és arribar a entendre tots els ets i uts de com treballaven, veure la cara dels fargaires. “Esperem que la pedra parli. De moment s’està portant molt bé”. Però, puntualitza Codina, la campanya encara fa un parell de dies que s’hi ha posat i demana paciència. 

El punt de partida és que la del Madriu és un exemplar ben complet i bastant únic, si més no en l’entorn immediat, de les fargues a la catalana. Es refereix al model productiu: a diferència de la farga Rossell posem per cas, on tot el procés d’elaboració del ferro es completa en un mateix moment, en aquestes altres factories els lingots es podien fabricar en un segon moment. Això perquè estan separats el botàs (la piscina amb l’aigua que movia el mall) i la casa dels fargaires, on es reduïa el mineral, de l’espai reservat al martinet, on es modelaven els lingots que constituïen el producte final. De moment, a banda de la recerca científica, l’objectiu del projecte coordinat per Codina –amb Abel Fortó com a director de l’excavació– és conservar, preservar. Tampoc excavaran de manera exhaustiva, sinó que quedarà una reserva arqueològica recoberta d’un mantell d’herba que s’haurà de dallar. L’últim any formarà part de l’extensa Ruta del Ferro que recorre els Pirineus.

Els artesans de la pedra seca, un equip francès
A 2.300 metres d’altura i dues hores de camí a peu, la cosa no està com per haver de realitzar un manteniment que requereixi massa presència humana. Que la feina de salvament i conservació que es faci ara duri set o vuit dècades, com a mínim, s’encarrega  un equip d’artesans especialitzats en pedra seca sortits de l’escola  ABPS (artisans bâtisseurs en pierres sèches), gent que domina l’ofici i que ha treballat prèviament en indrets com ara Cévennes, també patrimoni mundial. Tothom que ho vulgui, per cert, podrà conèixer de primera mà la feina dels artesans, la dels arqueòlegs, la història que amaga el jaciment, en les visites que Patrimoni programa per a les tardes de cada dijous d’agost.