El trauma verd dels arquitectes

Els arquitectes són un gremi a part. No sé si tant com els informàtics, però hi rumiaré. Sempre m’han desconcertat. Mirin el meu amic Enric, sens dubte el que ha mostrat més sensibilitat per l’arquitectura del nostre segle XX, però que a la vegada és l’artífex del nyap aquell que li ha florit a Radio Andorra en forma d’ascensor. Però no insistiré amb aquesta qüestió. Avui vinc a parlar de la dèria pels espais durs. S’hi han fixat, oi, que a les nostres places i carrers els arbres són espècie en extinció? La magnòlia de plaça Benlloch i para de comptar. Quan li vam demanar a Pere Espuga si la plaça del Consell no li havia sortit massa dura, ens va respondre que en absolut, que vivim en un país de muntanya i que si aixeques els ulls trobes arbres i vegetació per tot. És una forma de veure les coses, i la deuen haver comprat els que s’encarreguen de la cosa urbanística als comuns, perquè quan la capital va peatonalitzar Meritxell va optar per la línia 100% dura. Que mirin amunt, devien pensar. Però a la vegada es van gastar no sé quants milers d’euros a sembrar la façana supervivent de l’antiga STA amb un jardí vertical, i cada matí passa el camionet de la brigada a regar els parterres que pengen absurdament dels fanals de l'avinguda. L’edifici Node tindrà també terrasses enjardinades perquè, diu el meu amic Xavier, “la vegetació humanitza, i encara que tenim la muntanya a tocar, podem passar setmanes sense trepitjar més que asfalt”. No és francament contradictori? En què quedem? No hauria sigut més fàcil plantar arbres a Meritxell, Fener i Travesseres? De quin antic trauma o obsessió prové aquesta al·lèrgia dels nostres arquitectes i urbanistes pel verd?