L’amor és brut, el sexe, noble

No es pensin que m’he equivocat en el títol. Simplement vull provocar el lector o lectora a fi d’evocar i qüestionar la idea que tenim interioritzada sobre que l’amor és un sentiment més sublim que el sexe. Només cal veure les nombroses pel·lícules (incloses les destinades a públic juvenil i infantil) que idealitzen les relacions romàntiques. En contrast amb això, algunes persones es refereixen al sexe com a “porcades” en certes situacions. Deu ser que l’amor està per damunt de tots els altres sentiments? És allò que vesteix de sentit les nostres vides? És allò que ens fa dignes?
Hi ha la temptació de pensar que l’amor només té coses positives, mentre que el sexe en pot tenir tant de positives com de negatives. Però què passa amb els amors possessius o els que ofeguen? I els amors autodestructius, que anul·len fins i tot la pròpia identitat? També hi ha amors que busquen modelar les altres persones al nostre gust i conveniència. I què passa amb els crims passionals? Algú podria argumentar que totes aquestes coses ja no són amor, que no entren dintre de la definició. No obstant això, de la mateixa manera es podria reivindicar que les coses negatives del sexe no entrin dintre de la definició de sexe. Al final, ho veig una qüestió purament semàntica.
Un aspecte indesitjat, i específic del sexe, són les malalties de transmissió sexual. Si bé és un inconvenient preocupant per a moltes persones, es pot mitigar de forma raonable prenent les mesures apropiades. Igualment, no veig com això ha d’afectar la nostra visió del sexe. Em resisteixo a acceptar que els virus decideixin o influeixin en quins sentiments hem de considerar més elevats. A més, hi ha persones que, per un enamorament boig, han fet bestieses que han hipotecat seriosament la seva vida. Sovint, aquestes bestieses són vistes amb certa admiració i comprensió. Curiosament, el disbarat de no utilitzar el preservatiu o de no prendre altres mesures en una nit de passió no desperta cap admiració.
Diuen que l’amor mou muntanyes. Potser sí. Però el sexe també. L’impuls sexual té un potencial més gran del que a vegades pugui semblar. Aquest impuls és ben antic, i ben arrelat en la nostra evolució natural, i tanmateix a penes l’estem començant a entendre. Possiblement, el sentiment de vergonya que té associat o la por que resulti un tema inapropiat de conversa fa que no se’n parli prou de forma quotidiana, cosa que ens dificulta comprendre en profunditat els seus poderosos mecanismes.
També es podria dir que l’amor és especial perquè la seva essència rau a buscar el benestar de l’altre. Estaríem parlant d’una actitud totalment altruista? En tinc els meus dubtes. Potser aquells que cultiven l’amor ho fan perquè els omple, perquè els fa feliços. Però si fem quelcom que ens fa feliços, això ja no em sona gaire altruista. En un món on l’amor cap als altres no donés en el fons cert benestar propi, ningú donaria amor. Podríem dir que és una acció que fem per donar felicitat als altres, i que alhora ens rebota en forma de felicitat per a nosaltres. Dit així, no sona gaire diferent del sexe...
En un aspecte més concret, el fet de reivindicar que dues persones del mateix sexe puguin estimar-se i desenvolupar el seu amor amb plena llibertat i igualtat sembla un punt de partida ben lloable per lluitar pels drets del col·lectiu LGBTI+. Tanmateix, no veig per què ha de ser menys noble reivindicar la llibertat de tenir sexe desenfrenat i sense compromís. Quina de les dues llibertats és més important? Compte, pregunta trampa! Penso que no n’hi ha cap de més important, ja que cadascú de nosaltres donem una importància diferent a cada cosa en cada moment. És una qüestió subjectiva. L’amor i el desig sexual són simplement sentiments que podem tenir, i n’hi ha molts més. En lloc de dir “no hi ha res més important que l’amor”, jo prefereixo dir “no hi ha res més important que allò que sigui més important per a tu”.