Hem viscut 60 anys excepcionals
És una frase que fa anys que dic i intento compartir, no ve d’ara. Quan parlo dels seixanta anys excepcionals de la humanitat em refereixo al nostre racó occidental del món. Un privilegi. N’hem tingut poca consciència.
Parlo d’un període en sortir de la II Guerra Mundial fins a tocar els inicis del segle XXI.
Sortint de la guerra deixaven enrere misèria, violència, precarietat, por.
S’obria un nou món per a nosaltres. Cada dia era millor que el dia anterior i pitjor que el dia següent. Tot anava costa amunt, s’havia de construir, que no sempre significa edificar.
Recordo alguns homes, ja grans, amb qui vaig tenir l’honor de conversar, i sobretot d’escoltar. El Joan, que més endavant va muntar una de les primeres autoescoles d’Andorra, va veure un camió amb matrícula andorrana a Tàrrega, i li va demanar si el podia pujar a Andorra, on mai no havia estat. Així ho va fer. Al cap d’un parell de dies ja trobava feina. El Quimet, refugiat de la Guerra Civil, just després de creuar pel port de Cabús es va llogar en una casa de pagès a la Massana. El Gerard, andorrà que havia hagut d’emigrar a França, va engegar la seva pròpia empresa d’excursions. El Pere, de la Torre d’Oristà, a pocs dies de trepitjar sòl andorrà va trobar feina en una serradora.
Cap d’ells va escatimar hores de feina. Les condicions no eren fàcils, però tots van manifestar com aquella Andorra que no deixava de ser dura procurava felicitat i sobretot, sobretot, esperança. I com ells, tants i tantes altres.
El turisme creixia alhora que es desenvolupava la nostra economia. Comerços, hotels, càmpings, tot brollava. Era una Andorra per a gent que hi venia primer a treballar i molts s’hi van quedar.
Però aquesta terra d’oportunitats aviat es va convertir en terra d’oportunistes. Els andorrans, fins aleshores cauts i generalment modestos, dirigien el país sota l’atenta mirada dels nostres veïns i les seves institucions. No vull descriure un país idíl·lic, no ho era, però el creixement era humà. Possiblement existia un cert equilibri entre economia i ciutadania.
L’economia cobria les nostres necessitats fins que va arribar el dia que va dirigir el país. Els governants van anar claudicant. El creixement econòmic, que no vol dir creixement de felicitat, va esdevenir incontrolable fins a tal punt que ha convertit un país en un territori on gairebé tot s’hi val. Mirant fa pocs dies el nombre esfereïdor de permisos d’obra concedits, queda palès que els dirigents del país ja no són alguns dels nostres electes, sinó precisament gent que no hem elegit. Gran part de la ciutadania ja se n’ha adonat i és per aquest motiu que la desafecció política creix amb el perill que ara creixi recriminació i reivindicació, més encara quan el preu de l’habitatge foragita aquells que han fet el país que era seu, en detriment dels qui eviten pagar impostos al seu país per comprar un país que no és seu. Bastim un país insolidari i insostenible.
No voldria que ningú s’ho prengués malament, però parlant amb una senyora sobre alguns dels nostres ministres, em va sorprendre el nom amb el qual s’hi referia, un nom d’immobiliària! Em va semblar a la vegada irrespectuós i trist. Abans, si més no, portaves el nom de casa teva i el teu.
Una altra persona, discreta però molt al corrent dels afers públics, s’estranyava que un antic director d’una associació de constructors fos nomenat ministre d’Ordenament Territorial i Habitatge. Això potser ho explica tot, en particular el nombre inversemblant de permisos de construcció que s’estan atorgant i la depredació de la natura, el nostre gran actiu.
Aquests ministres, indubtablement persones molt honestes, com tot els altres, tenen una visió economicista d’Andorra i jo possiblement tingui una visió esbiaixada de la realitat a causa dels efectes secundaris d’una infusió de farigola que m’acabo de prendre i que m’ha semblat alterada pel canvi climàtic. Així que no em feu gaire cas.