Meritxell i les deesses dels andosins

Cada cop sabem més coses de la nostra història antiga, gràcies a les campanyes arqueològiques efectuades al país des dels temps de l’enyorat Pere Canturri. No sense discussions, s’accepta que els ancestres andorrans amb què es van trobar les tropes cartagineses d’Anníbal eren la tribu dels andosins, citats per primera i única vegada per l’historiador clàssic Polibi. 
Altres autors de casa, com són els també estranyats Anglada i Salvans, van dedicar bona part de la seva obra a aquest fosc període, fent ressò de la gran quantitat de topònims preromans conservats al país, com el d’Andorra, Juberri o Arinsal, per citar alguns exemples. Sembla doncs indiscutible que aquells andorrans amb què es van topar cartaginesos i romans, fossin o no els andosins de les fonts clàssiques, parlaven una llengua protobasca de la qual avui només queda com a vestigi l’eusquera actual. 
Hem de creure també que compartien creences i divinitats ancestrals. Avui en dia només poder cercar-les en la mitologia basca, que també perdura al Pirineu aragonès. Una de les divinitats principals bascoaragoneses és Amalur, literalment la mare Terra, que a més té una teofania superior anomenada Mari (Mariuena per als aragonesos). 
Aquesta divinitat desdoblada no és cap fet excepcional en el món mediterrani, la trobem en la deessa Isis egípcia, en la Tanit dels cartaginesos i sobretot en el culte d’Artemis a la ciutat grecoromana d’Efes, on el culte es va originar barrejant devocions orientals a la fertilitat femenina amb la deessa Diana. Aquest santuari era tan formós que va ser considerat una de les set meravelles del món antic.
No és gens casual que els cristians escollissin aquesta ciutat d’Àsia menor per proclamar el dogma de Maria com a mare de Déu l’any 431 de la nostra era, on el sincretisme entre la divinitat antiga vinculada a la mare Terra més important del món antic i la proclamada maternitat divina de la verge Maria es va fer més que evident.
Els antics habitants del Pirineu no es van lliurar d’aquesta acció evangelitzadora, especialment quan el cristianisme va esdevenir la religió oficial de l’imperi Romà a finals del segle IV. De fet, tenim documentat el primer bisbe d’Urgell, Sant Just, l’any 527 participant en un concili a Toledo. L’ara paleocristiana  de la catedral trobada als anys 90 corrobora l’existència de la seu episcopal des d’antic.
El culte a la mare Terra, vinculada a la fertilitat i la natura havia de ser molt estès a la serralada, i el cristianisme hi devia trobar una bona oportunitat per introduir el culte marià, aplicant un hàbil procés de substitució. Pocs llocs del món tenen la quantitat de santuaris dedicats a la verge Maria com el Pirineu. Només a Andorra han perviscut com a culte important els de Canòlich i Meritxell. Si bé conservem altres talles romàniques a Pal, Santa Coloma, Ordino i l’església parroquial laurediana. A diferència de les talles gòtiques i posteriors, més humanitzades, les nostres marededéus medievals conserven una proposta estètica que no es diferencia gaire de la deessa Isis, asseguda amb el seu fill Horus als genolls.  
Meritxell, com la resta de cultes marians antics pirinencs, aglutina unes creences que van molt més enllà dels orígens del cristianisme. Coromines va proposar que l’origen del nom de la nostra patrona nacional derivava de meridiem (migdia), que ha esdevingut la hipòtesi més acceptada. Tanmateix, davant la impossibilitat de corroborar-ho amb total seguretat, hi ha qui ha proposat Mari etxea, literalment la casa de la deessa Mari en basc.
Certa o no aquesta darrera hipòtesi, no hi ha cap dubte que l’origen dels pelegrinatges a Meritxell, Canòlich, Núria, Àneu o el Boscalt, es perd en albors de la nostra història antiga. Són un patrimoni immaterial de mil·lennis, que supera l’àmbit de les creences per connectar-nos amb els nostres ancestres.