Carta de Messi als seus ‘hinches’

Detecto certa hipertensió a les xarxes amb la qüestió lingüística. Pell finíssima, diria. L’altre dia alguns (i algunes, és clar) es van dur les mans al cap perquè el bon Messi o els seus espavilats assessors havien tingut l’ocurrència de posar-li Hincha a l’antic hotel Canut. No els semblava prou català, rondinaven. Rondinava fins i tot la meva amiga Roser, sempre tan ponderada. Francament, a mi tampoc no m’ho sembla, però de seguida em van venir al cap dotzenes de comerços i restaurants que gasten noms igual de diguem-ne forasters, començant per Pyrénées i acabant per la Tagliatella, i no recordo haver sentit mai ningú gemegar per això. Afortunadament. Entremig hi poden posar tots els japonesos que han anat florint els últims temps, o la mania de les entitats financeres per invertir l’ordre sintàctic i posar-se noms a l’anglesa, amb el banc al final i no al començament, per no parlar de casos sensacionals com Muy Mucho i similars, que n’hi ha un grapat. No és que siguin o deixin de ser catalans. És que son noms propis, no sé si veuen el matís. La dèria inquisitorial dels nostres puristes em recorda quan anys enrere l’ajuntament de Barcelona va voler prohibir els barrets mexicans i les figures de gitanes i toros als xiringuitos de les Rambles perquè feia poc català. El més fabulós de tot és que el tuitaire que va aixecar la llebre i que feia més escarafalls –Hincha, ecs!– crec recordar que es deia Álvarez. S’imaginen que li posés el seu cognom a un comerç –Construccions Álvarez, Restaurant Álvarez– i que algun hipertens rondinés perquè, en la seva opinió, no sembla gaire català? Doncs Hincha és exactament el mateix. No sé si m’explico.