L’ànima de les campanes
De l’erudit local encampadà Robert Lizarte, bon amic, sabíem el seu interès per la cultura popular, que l’ha portat a interessar-se per múltiples facetes i a donar cops de mà, des del seu feu de Casa Cristo, a multitud de projectes i activitats (fins i tot al llibre de llegendes d’Andorra que fa anys vam publicar Roser Carol i jo), i coneixíem també la seva flaca pel món de les campanes i els campaners, al qual havia dedicat moltes hores d’estudi i de treball de camp. Sabíem també que un bon dia, ja fa anys, se’n va pujar d’Encamp a Canillo (una bona gesta per a un encampadà!) per estudiar minuciosament les campanes d’aquella parròquia, i que projectava l’edició d’un llibre sobre aquest tema.
El llibre, publicat per Anem Editors amb la col·laboració del Comú de Canillo, ja és una realitat i va ser presentat dilluns passat a l’església parroquial de Sant Serni amb una assistència de públic tan notòria que mossèn Ramon no se’n sabia avenir: el temple era ple i encara alguns dels presents no van trobar lloc per seure.
Titulat Homes i dones de Canillo, als auficis!, una crida que en l’antigor la canalla feia a toc de carrau per tots els carrers del poble mentre la campana de Sant Serni tocava a missa, el llibre és un autèntic compendi de campaneria, on se’ns expliquen fil per randa els ets i uts d’aquest instrument musical i el seu món, i en una segona part se’ns detallen una a una les característiques de totes les campanes de les deu esglésies de la parròquia de Canillo i es fa memòria dels antics campaners. El moment més emotiu de la presentació va ser el visionat d’un vídeo de deu minuts en què tres campaners: el mateix Robert Lizarte, en Domènec Bascompte i el petit i eixerit Teo de Casa Jordi de Ransol toquen les diverses campanes i s’hi interpreten els diferents tocs (el de posobra, el de festa, el de Consell, el de sometent, el de tempesta i una pila més). Com va dir Lizarte, les campanes tenen ànima i el seu so arriba al cor, i així va ser en el concert de les campanes canillenques acollit en silenci pels qui érem a l’església en aquell moment màgic. Gràcies, Robert.
(Em complau afegir a aquestes notes un record, explicat pel compositor Frederic Mompou, fa molts anys, en una entrevista de Baltasar Porcel a la revista Serra d’Or. Mompou era net d’un fonedor de campanes francès que tenia el taller al barri barceloní del Poble-sec, a la falda de la muntanya de Montjuïc. Quan era adolescent, solia anar a aquell taller i l’avi li encomanava la feina d’afinador de campanes. El noi s’enfilava muntanya amunt i des d’allà escoltava el so de les campanes que feia sonar l’avi, prenia notes, i quan tornava les hi passava perquè l’artesà pogués afegir o treure metall a fi de millorar el so. Va ser així com Frederic va sentir la crida de la música i no va seguir els estudis que el seu pare li proposava per ser notari com ell, sinó els que el durien a ser un compositor i un pianista remarcable.)