Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Àlvar Valls

Àlvar Valls

Escriptor

 

 

L’ànima de les campanes




De l’erudit local encampadà Robert Lizarte, bon amic, sabíem el seu interès per la cultura popular, que l’ha portat a interessar-se per múltiples facetes i a donar cops de mà, des del seu feu de Casa Cristo, a multitud de projectes i activitats (fins i tot al llibre de llegendes d’Andorra que fa anys vam publicar Roser Carol i jo), i coneixíem també la seva flaca pel món de les campanes i els campaners, al qual havia dedicat moltes hores d’estudi i de treball de camp. Sabíem també que un bon dia, ja fa anys, se’n va pujar d’Encamp a Canillo (una bona gesta per a un encampadà!) per estudiar minuciosament les campanes d’aquella parròquia, i que projectava l’edició d’un llibre sobre aquest tema.
El llibre, publicat per Anem Editors amb la col·laboració del Comú de Canillo, ja és una realitat i va ser presentat dilluns passat a l’església parroquial de Sant Serni amb una assistència de públic tan notòria que mossèn Ramon no se’n sabia avenir: el temple era ple i encara alguns dels presents no van trobar lloc per seure.
Titulat Homes i dones de Canillo, als auficis!, una crida que en l’antigor la canalla feia a toc de carrau per tots els carrers del poble mentre la campana de Sant Serni tocava a missa, el llibre és un autèntic compendi de campaneria, on se’ns expliquen fil per randa els ets i uts d’aquest instrument musical i el seu món, i en una segona part se’ns detallen una a una les característiques de totes les campanes de les deu esglésies de la parròquia de Canillo i es fa memòria dels antics campaners. El moment més emotiu de la presentació va ser el visionat d’un vídeo de deu minuts en què tres campaners: el mateix Robert Lizarte, en Domènec Bascompte i el petit i eixerit Teo de Casa Jordi de Ransol toquen les diverses campanes i s’hi interpreten els diferents tocs (el de posobra, el de festa, el de Consell, el de sometent, el de tempesta i una pila més). Com va dir Lizarte, les campanes tenen ànima i el seu so arriba al cor, i així va ser en el concert de les campanes canillenques acollit en silenci pels qui érem a l’església en aquell moment màgic. Gràcies, Robert.
(Em complau afegir a aquestes notes un record, explicat pel compositor Frederic Mompou, fa molts anys, en una entrevista de Baltasar Porcel a la revista Serra d’Or. Mompou era net d’un fonedor de campanes francès que tenia el taller al barri barceloní del Poble-sec, a la falda de la muntanya de Montjuïc. Quan era adolescent, solia anar a aquell taller i l’avi li encomanava la feina d’afinador de campanes. El noi s’enfilava muntanya amunt i des d’allà escoltava el so de les campanes que feia sonar l’avi, prenia notes, i quan tornava les hi passava perquè l’artesà pogués afegir o treure metall a fi de millorar el so. Va ser així com Frederic va sentir la crida de la música i no va seguir els estudis que el seu pare li proposava per ser notari com ell, sinó els que el durien a ser un compositor i un pianista remarcable.)

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Qui ho ha dit que els tocacampanes son poc assenyats? Jo diria, que ens en convé uns quants més, en el nostre dia a dia.
Cuanta companyia fa el so de les campanes als pobles, tot i que ara son motiu de queixa,

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte