La Biennal, molt a prop

Cultura reserva al pressupost de l’any que ve una partida per a Venècia: “La voluntat és tornar-hi”, diu la ministra.

Tornarem a la Biennal. Com a mínim, si hem de fer cas al pressupost de l’any que ve, que reserva una partida per al primer curs del cicle venecià, que serà el 2023. Un curs que hauria d’arrencar l’endemà mateix que es clausuri la 59a edició, el 27 de novembre, i que és clau per arribar a temps a la 60a, que arrencarà previsiblement l’abril del 2024. De fet, molts països ja fa mesos que han publicat el preceptiu “call for proposals”, el concurs d’idees d’on ha de sortir el projecte que els representarà a la fira d’art contemporani més prestigiosa del calendari i l’única on qui participa són els estats, i no galeries i artistes a títol individual –que és el que succeeix a Art Bassel, Kassel, ARCO i FIAC, per exemple.

El cert és que la ministra, Sílvia Riva, tenia a l’abril coll avall que calia tornar a la Biennal, després del descans de l’edició que havia de tenir lloc el 2021 i que es va retardar a causa de la pandèmia. Recordin que va convocar un conclau d’artistes, comissaris i curadors per armar-se d’arguments. La conclusió va ser unànime: cal tornar a un aparador únic al món de l’art. Amb la prudència habitual, Riva no es va voler comprometre aleshores i va diferir la decisió a les conclusions del Pla Estratègic de la Cultura, que es presentarà pròximament.

Dilluns encara no ho donava tot per fet: “La voluntat és tornar-hi, i per això hem reservat aquesta partida. Però encara no ho tenim al sac”. Però el pressupost no enganya i reserva com dèiem una partida a la primera fase del cicle venecià: selecció del comissari i del projecte artístic, lloguer de l’espai expositiu i producció de l’obra.

El comissari, clau
Això és l’esquelet de qualsevol  aventura a la Biennal, que en una edició estàndard es cruspeix un pressupost de 250.000 euros dividits en dos exercicis. El moll de l’os és naturalment el contingut, l’obra que s’exposarà al pavelló andorrà. I aquí és on comencen els dubtes: en les cinc primeres participacions, del 2011 al 2019, es va convocar un concurs i el comissari decidia entre els projectes que s’hi havien presentat. Com recordaran, la fórmula va donar símptomes evidents d’esgotament. Al concurs per a la primera Biennal, la del 2011, hi van concórrer 32 projectes. A l’última van ser només quatre. I l’afer Keshta no va ajudar precisament a restaurar la confiança dels artistes. A l’edició del 2021 estava previst que canviés de forma radical, i que la peça clau de l’engranatge fos el comissari, a qui el ministeri donaria carta blanca per escollir un artista i aixecar conjuntament un projecte per a la Biennal. Una forma de procedir habitual en altres països però inèdita entre nosaltres, i que reforça òbviament la figura del comissari, figura decisiva que ha de tenir un perfil potent: bon coneixedor del mercat internacional, amb agenda i contactes entre galeristes, institucions comissaris i crítics, capaç d’exercir d’obrellaunes i de situar el pavelló andorrà al tauler de joc.

Tot això és el que el ministeri  haurà de decidir com abans millor, una vegada es confirmi oficialment la participació a la Biennal. Riva sempre ha defensat que es tracta d’un projecte “de país”, amb una notable repercussió mediàtica, i que per tant és recomanable, fins i tot necessària, la complicitat d’Andorra Turisme per ajudar a digerir els 250.000 euros que costa cada edició. Veurem si se’n surt.