Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

De quan espantàvom tempestes




Si alguna vegada visitem l’església parroquial de Santa Eulàlia d’Encamp, només arribar-hi, veurem una petita caseta que hi ha vora del porxo. Es tracta del comunidor, un edifici del segle XVI, quadrat amb quatre parets, quatre finestres i un llosat a quatre aigües. El número quatre no és casual, ens parla simbòlicament de les quatre estacions, dels quatre evangelistes, dels quatre punts cardinals i també dels quatre elements.
Aquest comunidor és l’únic exemplar que ha restat dempeus i en el seu estat original en tot el país. L’emplaçament també era escollit a consciència, ja que des d’allà s’hi havia de veure tot el terme. Normalment sempre estan sobre un punt elevat. Podien ser tancats, com el d’Encamp, o oberts, tal com podem veure a la recent reconstrucció del d’Ordino, a tocar de l’església parroquial i també dins del cementiri. 

Hi ha constància documental i fotogràfica que a quasi totes les esglésies parroquials n’hi havia hagut. Diverses fotografies ens mostren aquests recintes fins ben entrat el segle XX. Existirien a Canillo i Ordino fins als anys 50, a Sant Julià de Lòria fins als anys 70 (actualment hi ha la voluntat de refer-lo), a Andorra la Vella segurament fins als 40, moment en el qual s’amplia l’església.

Bàsicament els comunidors tenien dos funcions: conjurar les tempestes i fer reunions de Comú o Quart. Avui en dia han perdut tot el seu sentit. Però posem-nos en la pell d’aquells avantpassats que vivien de les seves mans i extreien de la terra quasi tot el seu aliment. Si venia pedra la collita perillava i calia protegir-la. Des de les Santes Creus del mes de maig (dia 3) fins a les del setembre (dia 14) el campaner, els veïns de la parròquia i el rector estaven especialment pendents del cel. Quan es tenia constància que podia pedregar fort, el mossèn feia tocar a “comunir o conjurar tempestes” i el campaner s’enfilava dalt del campanar començant sempre el toc amb la campana que porta el nom de Santa Bàrbara (que és la patrona contra les tempestes i també ho és dels campaners, tot encomanant-se a ella), i seguidament repicava amb les campanes més grosses.

Calia fer molt de soroll, les campanes protegeixen sempre el poble, i sembla que a les forces demoníaques no els acaba d’agradar el dringar de la Veu de Déu. Mentrestant els habitants, allà on fossin, uns a casa i els altres al camp o al bosc, entraven en recolliment i fervent oració. Dins el Comunidor el mossèn revestit amb estola i casulla de color morat, portava entre les seves mans la Veracreu (amb un fragment de la Creu veritable de Jesús) i les relíquies disponibles, acompanyat sempre dels escolanets que portaven el Ritual Romà, anava conjurant els núvols, tot llegint les fórmules i oracions del Ritual.

Sobre de l’altar de pedra –a Encamp, una senzilla roda de molí fa aquestes funcions– sempre hi havia d’haver la Veracreu. Sobre del llosat també hi havia una altra creu, en aquest cas de forja, i just a sota de la creu del llosat, a mode de clau de volta, també protegint l’edifici, una preciosa rosa sexifòlia, símbol ancestral de protecció dels nostres avantpassats a casa nostra. Mentre tocaven les campanes, el rector anava conjurant la tempesta, plantant cara i exorcitzant les bruixes i poders malèfics que hi estaven al darrere –fins ben entrat el segle XX hom tenia aquesta creença– i el poble que hi assistia restava agenollat, capcot i senyant-se cada vegada que el mossèn beneïa amb  la Veracreu.

Il·luminats amb atxes, imploraven a Déu la seva clemència i que la pedregada no caigués, i si més no, que ho fes al poble del costat! Si el núvol no es desfeia, se  seguia fins al final i si hi havia destrosses, amb cristiana resignació ho acceptaven. Era la voluntat divina. En moltes ocasions el núvol es dispersava o marxava i, aquí sí, es feia festa grossa! Però calia estar a l’aguait, no es podia abaixar la guàrdia, les bruixes i dimonis que orquestraven les tempestes, no descansaven mai.

 

Comentaris: 1

Comentaris

A Boltaña, província d'Osca, hi ha un esconjugadero -nom que reben els comunidors a l'Aragó- que està molt ben conservat. De fet, el grup de música folk "La ronda de Boltaña", dedica una cançó a un mossén, Bruno Fierro, que es dedica a esconjurar temptestes. Si algú en te ganes, pot buscar a les xarxes la Mazurca de Bruno, que crec que pot completar una mica, de manera divertida, l'article.
No cal dir que, aquesta mena de construccions, eren molt pròpies del Pirineu i és una pena que es perdin.
Gràcies com sempre, Robert

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic