Lang Lang i la fi d’un viatge

Es respira cert aire crepuscular, i no perquè estiguem al bell mig de la tardor, sinó per allò que desprenen les coses que han estat grans quan s’acaben. Perquè no ens ho han aclarit, però sembla que la Temporada com la coneixíem fins ara arriba a la fi del viatge, venuda a canvi de qui sap quina aventura incerta. Per si de cas, de moment, ofereix una posta de sol brillant, amb l’estrella del piano més rutilant i mediàtica del moment, Lang Lang (amb el permís de Serrat, a qui no considerarem artista propi de la Temporada, sinó afegitó d’aquestes escudelles barrejades en què s’han convertit els festivals arreu). 

Som-hi, doncs. Aquest vespre. Aquí el públic, aquí un senyor tocant el piano. Sense trampa ni cartró, sense sintetitzadors, sense amplificadors, sense artificis. Unes mans, un teclat i una de les grans obres de la història de la música, les Variacions Goldberg (BWV 988), de Johann Sebastian Bach. Picada d’ull als cinèfils: l’obra predilecta d’Hannibal Lecter, aquell home de gustos refinats. Abans, una brevíssima introducció, Arabesque en Do major, Op. 18 de Robert Schumann. Entre altres coses, perquè els fotògrafs de premsa poguessin prendre imatges abans d’entrar en matèria. I quina matèria. Aquella obra que segons resa la llegenda va compondre el d’Eisenach per ajudar a passar l’insomni al comte de Keyserling. Confiem que anit tothom es mantenia ben despert. Inclosos, si hi eren, aquests flamants astres en què s’han convertit els youtubers assentats al país, convidats per insistència del mateix pianista xinès, ell mateix home que es prodiga molt a les xarxes. Gràcies a elles, per cert, podem recuperar una entrevista del 2020 (justament l’any que hauria hagut de passar per aquí de no haver estat per la maleïda pandèmia), quan acabava d’enregistrar el disc amb les Variacions. Dos enregistraments, de fet: un d’estudi i l’altre, en viu a l’església Sant Tomàs de Leipzig, amarada per l’alè del reverenciat compositor. Només amb deu anys, hi explica, va sentir per primer cop l’obra, interpretada per Glenn Gould (l’extraterrestre, acostuma a titllar-lo el director de la Temporada, Josep Maria Escribano). Tres dècades després es va sentir capaç de gravar l’obra i presentar-la en una gira que, com dèiem, va quedar tallada per un virus insidiós. 

El punt de partida
El punt de partida de les Variacions Goldberg, ja saben, és l’ària. “Calma, pau, solitud, enyorança”, assegura el pianista que són les emocions que li provoca aquesta composició “senzilla, clara”. Després, la partitura llisca per tota una diversitat sonora, de la  variació 13, que Lang Lang explica com la reproducció “quasi d’una veu humana, molt lírica, del barroc” a la 20, on l’intèrpret ha d’arrencar del piano una sonoritat “similar a una arpa”, amb aquella exigència que imposa a les mans creuant-se sobre el teclat (en viu, només algun punt estratègic de la primera filera, ja saben, en pot gaudir; per a la resta, el vídeo penjat a YouTube). O la 25, “la més profunda, la més fosca”. Danses, cançons de bressol, contrastos i dinamisme, en “l’obra més poderosa de la literatura per a teclat”. Fins a desembocar novament en l’ària, que és la mateixa i és diferent: com arribar a casa després d’un llarg viatge i sentir-la igual i canviada a l’hora. La fi del viatge. 

Per agrair els aplaudiments, un parell de bisos, amb picada d’ull a les seves arrels: melodia xinesa però en clau jazzy. 

I, per cert, s’haurà trobat mai el pianista amb un públic més, com dir-ho, disruptiu? Hi ha qui ha entrat (com els ho van permetre?) amb l’obra començada i s’ha assegut i tret l’anorac amb tota la fressa del món. Hi ha qui ha considerat indispensable remenar la bossa plena d’objectes, xerrar, desembolicar un caramel, a banda del corifeu de tossidors... i les persones a les quals han convidat a abandonar la sala perquè no podien ofegar el riure. Oi que al principi ens hi havíem referit, a Hannibal Lecter?