En construcció
No parlaré del Barça, aquest Barça que diuen que està en construcció, encara verd i del qual els culers intentem digerir el joc amb aquest subterfugi.
Tampoc parlaré dels carrers d’Andorra, també en construcció, cada parròquia té la seva obra particular començada, un parc, una avinguda, un mini Manhattan. El nostre país, sempre amb l’skyline de grues i el so de martells pneumàtics i la cara de pomes agres dels ciutadans, una mica farts de tant soroll.
Doncs no, no parlaré d’aquestes construccions, parlaré d’una indústria en construcció, de la incipient indústria musical andorrana.
Fa molts anys que els músics ens arrosseguem en uns llimbs estranys. En un entorn que ens considera aliens, però sense cap peresa dia a dia apretem per aconseguir petites coses. Ara mateix els grups del país són habitualment contractats per institucions i privats, respectant força uns caixets cada vegada més decents, que encara no permeten la subsistència però que a poc a poc s’hi va apropant. El nostre petit territori tampoc permet que un mateix conjunt realitzi molts concerts, ja que amb pocs actes ja t’ha vist tothom qui t’ha de veure, i si et repeteixes gaire pots arribar a cansar. Per això, ara fa un mes, una delegació andorrana va aterrar al Mercat de Música Viva de Vic per presentar deu propostes potencialment professionals. I m’explico: per què potencialment? Perquè ara per ara encara no ho són però estan disposades a ser-ho. En aquest cas van ser conjunts de música moderna, ja que és el tipus de música que el mercat de música de Vic accepta.
Vam fer una immersió necessària, vam poder veure on estem com a indústria i què ens falta per arribar a un bon fi, l’avantatge de començar de zero és que pots construir en la bona direcció.
Ara mateix tenim un parell de discogràfiques, una sala de concerts privada amb una programació periòdica, empreses de so professionals, festivals reeixits, una gestora de drets també en construcció i un públic, també potencial. Amb això comptem per fer gran aquesta indústria.
Ara només ens falta fer créixer aquestes llavors. Crear la necessitat de la gent d’anar a veure concerts a Andorra, que a Barcelona ja sabem que hi van. Que això generi la necessitat d’obrir més sales, que els grups locals tinguin la seva colla de seguidors, i que això generi escoltes a la xarxa i vendes de suports físics. Que els grups del país puguin travessar fronteres i exportar la seva música, que això es converteixi en una mena d’escena musical andorrana amb visibilitat internacional. Per això cal que l’estatut de l’artista ens faciliti alguns d’aquests aspectes: tal com està redactat ara ni ajuda ni dificulta, ja que cap músic actual d’Andorra podria adherir-se al règim d’artista que proposa aquest estatut.
Sigui com sigui, tenim les bases per aconseguir el que crec que és tan necessari: la professionalització del sector cultural. Jo clamo per la disciplina que em toca de prop, però crec que tota la resta d’arts estan en un punt similar, cinema, arts plàstiques, arts escèniques: a poc a poc i bona lletra.