El feminisme, del revés

Van llegir allò d’aquella directora de cine que va posar ahir un anunci a la premsa? Buscava nens trans “de 5 a 9 anys” –i si això no fos possible, “niñes no binaries”– per al rodatge de la seva primera pel·lícula. Facin la prova al revés: s’imaginen un càsting que demanés nens heterosexuals de 5 a 9 anys? El camp semàntic, per no dir ideològic  d’aquesta fabulosa notícia lliga amb les últimes novetats sobre la bretxa salarial servides ben fresques per Estadística: les dones van cobrar l’any passat de mitjana 548 euros menys que els homes. Un clàssic. Tant, que la notícia no hauria d’haver sigut aquesta, sinó la lletra petita de les altres dades de gènere que aportava Estadística: assenyaladament, que traspassen molts més homes (207) que dones (179), i que ho fan molt abans: ells, als 80,7; elles, als 86. També pateixen més accidents de trànsit ells (184) que elles  (122), hi ha més universitàries (346) que universitaris (309) i les dones, atenció, constitueixen una majoria aclaparadora a l’Administració: n’hi ha 1.613; homes, 1.130. Totes aquestes dades han passat naturalment desapercebudes perquè la bretxa és la bretxa, i de nou els proposem que facin la prova al revés: haurien passat desapercebudes si morissin més dones que homes, o si elles morissin molt abans; si patissin més accidents de circulació; si fossin la immensa minoria a l’Administració o si hi hagués un 10% més d’universitaris? O més aviat tindríem campanyes per terra, mar i aire per denunciar que el trànsit és masclista, que la universitat és masclista, que l’Administració és masclista, que la vida, en fi, és masclista? Si a la presó hi hagués 41 dones i només 6 homes, serien la Justícia i el sistema penitenciari masclistes? Però sort que és al revés.