De l’Ateneu a l’aparador

L'ordinenc Domènec Ferran debuta amb una novel·la d’autoconeixement.

Brussel·les, 22 de març del 2016. Una cadena d’atemptats reivindicats per Estat Islàmic deixen 35 víctimes mortals, tretze dels quals a l’aeroport de la capital belga. Doncs bé, resulta que entre aquests tretze morts hi havia tres conciutadans nostres: l’ambaixador d’Andorra al regne dels belgues, que acabava de ser nomenat ministre d’Exteriors i que tornada cap a casa per jurar el càrrec, i els seus dos fills. L’esposa de Mateu i mare de les dues criatures, Anaïs, se’n va escapar per pur atzar: havia decidit fer el viatge en cotxe per visitar de baixada una amiga instal·lada a Burdeus. Això li va salvar la vida, però és clar, al preu de veure com s’ensorrava un món que fins aleshores era sòlid, acollidor, raonablement feliç.

Tot el que precedeix, és clar, passa a Gran és la negra nit, la novel·la que suposa el debut en la ficció de l’escriptor ordinenc Domènec Ferran (1946). Estupendament editat per Límits, com és d’altra banda habitual, Ferran pretenia precisament això, diu: “Explorar què passa quan d’un dia per l’altre perds tot el que tens i no et queda res. D’on treus l’energia per tirar endavant i sobreviure?” Anaïs experimenta un descens als inferns, amb aturada a la depressió i a una sexualitat compulsiva. Però és obvi que per molt lluny que marxem, mai no podrem fugir de nosaltres mateixos, i això és el que li passa a la protagonista de la novel·la, que no troba consol ni als braços de Sophie, ni als de Leo, el seu amor de joventut, ni en els de l’Albert el seu antic professor de fotografia. Al final, l’única porta que li queda oberta és la del suïcidi. Un suïcidi d’altura, que ella visualitza al cim del Casamanya, entregant-se despullada al torb.

Però, qui és Domènec? Bàsicament, un empresari que quan li va arribar l’hora de la jubilació va veure per fi el cel obert i va complir el somni de llançar-se a l’escriptura: “En tenia la vocació, el temps i les idees, però em faltaven les eines, i això és el que em van donar a l’Ateneu de Barcelona professors com Laia Aguilar [guanyadora per cert, del premi Carlemany 2016 amb Wolfgang] i Jaume C. Pons Alorda”, diu. I per estrenar-se va optar per anar-se’n ben lluny, posant-se en la pell d’una dona i fent-la viure una bateria de situacions límit. Gran és la negra nit no és una novel·la d’acció, adverteix, sinó més aviat d’autoconeixement, i que a ell li ha servit per viure a través d’Anaïs “experiències que molt probablement ja queden fora de les meves expectatives”. De fet, diu, l’escriptura és per a Ferran precisament això, una mena de substitutiu de la vida que sempre li havia agradat experimentar en primera persona, com a protagonista abans que com a espectador: li agradaven els cotxes i es va fer pilot de ral·lis; els avions i es va treure la llicència de pilot civil; navegar, i es va treure el carnet de patró. Ara escriu, que com tothom sap, és viure dues vegades.

La presentació, per cert, el 15 d’abril a La Llacuna amb Núria Gras com a mestra de cerimònies.