El Mundial de la vergonya
Diumenge es va donar el tret de sortida al Mundial de futbol. Novembre és una data ben atípica, però és que allà on se celebrarà durant un mes la màxima competició de l’esport rei és l’Emirat de Qatar, al golf Pèrsic, on a l’estiu fa una calor incompatible amb la pràctica òptima de l’esport. Qatar és ben curiós també, en tractar-se d’una monarquia que, en termes d’ingressos, té un dels PIB per càpita més alts del món i també és la tercera reserva més important de gas natural i petroli. Ho és perquè de ser un país eminentment ramader i pesquer, passa a ser exportador d’hidrocarburs amb un augment fulgurant de la riquesa així com de la població.
Curiosament, com a Andorra, a Qatar hi viuen més immigrants que autòctons, tot i que a casa nostra es va equilibrant la situació. Allà, el 80 % de la població és principalment hindú atreta per l’enorme demanda de mà d’obra. És una monarquia que es diu constitucional però que té els poders concentrats en el seu emir, amb un parlament merament consultiu.
Repassat el que és Qatar, podem entendre millor la polseguera que s’aixeca en ser escollit l’amfitrió del Mundial. I és que malgrat les tímides reformes que s’anuncien des de l’emirat, exigides per cert pels grans organismes mundials com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, Qatar és de tot menys un exemple de defensa dels drets humans. És per això que molts titllen l’esdeveniment com el Mundial de la vergonya o del petrodòlar.
Comencem pel tracte reservat a les dones. Qatar discrimina per llei el gènere femení amb un sistema de tutela masculina en el qual la dona segueix subordinada al seu guardià, que pot ser el pare, l’espòs, el germà… Ha de demanar-li permís per exemple a l’hora d’estudiar o de treballar. També necessita el seu acord per accedir al control sanitari ginecològic bàsic. El divorci és més que inaccessible i la tutela dels fills resultaria més complicada encara d’obtenir. La llei de família del país estableix que l’esposa ha de cuidar i obeir el marit. Uns valors ben allunyats dels que el món de l’esport intenta aportar a les noves generacions. Recordem el tutorial de com subordinar físicament a l’esposa que circula per YouTube.
Però s’afegeix a aquestes pràctiques il·legítimes el tracte que rebrien els treballadors immigrants, segons les mateixes organitzacions. S’han hagut de construir els estadis i alerten que les condicions de treball han estat deplorables i lluny del que seria acceptable. Uns estadis que, per mitigar les altes temperatures, estan equipats amb climatització. Una aberració que encara ho és més ara que tot just acaba la cimera mundial sobre el canvi climàtic a Egipte. Una cimera amb ben pocs avenços, per cert. Es diu que haurien perdut la vida en la construcció d’aquestes infraestructures milers de treballadors, a causa de les condicions de temperatura extremes i a la perillositat de les tasques a acomplir, al que cal afegir-hi uns salaris més que miserables. Segons un rotatiu britànic, la xifra podria arribar als 6.500 treballadors morts des del 2010, que és quan Qatar va ser elegit seu del Mundial. El govern qatarià desmenteix categòricament la xifra i amaga la veritat, que mai sabrem, al darrere d’unes tímides reformes més cosmètiques que efectives amb les quals el treballador gaudirà d’un salari mínim garantit i podrà, a més, canviar de treball sense el permís del seu patró, fet que era impossible fins fa poc.
Què dir finalment del que consideren les autoritats qatarianes sobre les persones LGTBI. Ja han dit que toleraran aquestes persones en el seu territori mentre duri el torneig però la seva llei, que no és una altra que la mahometana, i el seu codi penal, permeten empresonar-les set anys per un acte que consideren pecat.
Per tot plegat, molts artistes han renunciat a actuar en les cerimònies. Fins i tot el polèmic Maluma, que va declarar que no tenia per què opinar sobre Qatar, va renunciar a darrera hora. Un cop més, i també en l’esport, sembla que segueix manant el diner per sobre dels mèrits i del sentit comú.