Diari digital d'Andorra Bondia
’entrada principal de Sant Esteve, per la placeta de Fontbernat, fins als anys 40.
’entrada principal de Sant Esteve, per la placeta de Fontbernat, fins als anys 40.
lçat de la nova façana principal projectada per Josep Brugal.
lçat de la nova façana principal projectada per Josep Brugal.
Cementiri de l’arxiprestal a principi del segle XX, on avui hi ha la nau.
Cementiri de l’arxiprestal a principi del segle XX, on avui hi ha la nau.
La porta de Sant Esteve, després de la intervenció de Puig i Cadafalch, a mitjan anys 40.
La porta de Sant Esteve, després de la intervenció de Puig i Cadafalch, a mitjan anys 40.

Sant Esteve: tres esglésies en una


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Arxius Valentí Claverol / Tots els drets reservats / Arxiu comunal d’Andorra la Vella / Fons Julià Reig Roqueta / Arxiu Nacional / Arxius Valentí Claverol / Tots els drets reservats

L’arxiprestal d’Andorra la Vella celebra el 60è aniversari de l’ampliació amb una exposició que en repassa nou segles d’història.

 

 

 

Els nascuts a partir dels anys 60 només han conegut una església de Sant Esteve, que és l’actual, amb la seva planta basilical, la seva entrada monumental per la plaça Benlloch, la seva capella del Santíssim, el seu retaule de Sant Joan Baptista i el seu orgue neoclàssic. Però el cert és que aquesta configuració, si se’n pot dir així, ha ocupat una brevíssima franja de temps de la història quasi mil·lenària de l’església, que originalment data de mitjan segle XII. L’última reforma, que de fet va ser pràcticament una reconstrucció total i que li va canviar radicalment l’aspecte, data del 1962: el 30 de desembre d’aquell any el bisbe Iglesias en va beneir l’altar major i va inaugurar el nou temple. I és preciosament aquesta efemèride la que commemoren fins a fi d’any l’arxiprestat i el Comú de la capital amb una exposició a l’interior de l’església que en repassa les principals vicissituds.

 

L’última, la reforma del 1962, és sens dubte la més radical. Començava el boom econòmic i demogràfic, l’església romànica de tota la vida, d’una sola nau (n’ha sobreviscut l’absis, l’actual capella del Santíssim) havia quedat petita i el 1958 mossèn Lluís Pujol i el Quart de la capital li van encarregar a l’arquitecte català Josep Brugal que en projectés l’ampliació. Les obres van començar el 9 de maig del 1960 i es van allargar dos anys i mig. El resultat final va ser un temple que de l’original romànic només en conservava el campanar i l’antic absis, ara reconvertit en capella lateral. Brugal va girar literalment Sant Esteve, que fins aleshores estava orientada d’oest a est, com és reglamentari a les esglésies romàniques. Ell va posar la capçalera monumental de cara a la plaça Benlloc i l’altar al sud, orientada a l’actual plaça del Poble, i en va triplicar la superfície. Per què? Perquè l’ampliació es va fer sobre el terreny que antigament ocupava el cementiri, dessacralitzat als anys 20 i que era l’únic espai disponible. De fet, diu l’arxiver de la capital i comissari de l’exposició, Joan-Lluís Ayala, la nau principal de Sant Esteve està construïda sobre l’antiga sagrera de la capital, així que quan hi camines, ho fas probablement sobre les restes d’alguns centenars, per no dir milers dels nostres avantpassats, que descansen sota els nostres peus. Cosa que no deixa de fer certa impressió.

L’ampliació del 1962 va tenir, a més, una víctima il•lustre: el retaule del patró, obra mestra del segle XVII que es va desmuntar peça a peça. Avui estan escampades per l’església, aquí un Sant Esteve, allà una Pietat, més enllà unes taules. Per presidir el nou altar major el 1994 s’hi va col•locar el retaule barroc de Sant Joan Baptista, que és el que avui veiem a l’absis.

Doncs bé: aquesta és la tercera configuració de Sant Esteve, la que coneixem. La segona, la que va sobreviure fins al 1962, de tradició romànica, amb entrada per la placeta de Francesc Fontbernat i l’altar a l’actual capella del Santíssim. Però és que molt probablement n’hi va haver una d’anterior, més curta i que seguia aquesta mateixa orientació, però que tenia l’entrada a migjorn, és a dir, al mur avui inexistent que la separava del cementiri. Posem que a la meitat dels bancs.

Un altre detall que molt probablement el lector desconegui és que abans de la reforma de Brugal el Quart va considerar l’opció d’aixecar un temple de nova planta per satisfer les necessitats d’una població en augment. La ubicació triada eren els terrenys de l’actual Parc Central, i va ser la prudència de mossèn Lluís Pujol, a qui sembla que no l’acabava de convèncer tant dispendi i tanta modernitat, la que ho va acabar descartant. Andorra la Vella va haver d’esperar fins al 1980 per obrir una altra església al culte: va ser la de Santa Maria del Fener, i aquesta és una altra història que ja hem explicat aquí mateix, i de nou amb Ayala com a guia.

Tot això ho explica l’estupenda exposició d’aniversari. I també recorda els dos altres líftings que van precedir la intervenció de Brugal. El primer, el 1940, va ser l’elevació del campanar, malmès per un llamp, que va guanyar un pis. És tradició atribuir-ho a Puig i Cadafalch, epígon del modernisme català (i que en aquells anys havia de projectar la farmàcia Guerrero d’Escaldes). Ayala ho considera factible, tot i que no calia un arquitecte amb pedigrí per una obra relativament senzilla com elevar el campanar, però el cert és que ni ell ni Enric Dilmé -qui més i millor ha estudiat la nostra arquitectura del segle XX- n’han localitzat cap document que permeti afirmar-ho de forma fefaent. Sí que consta, en canvi, que va ser el mateix Puig i Cadafalch qui va projectar a mitjan anys 40 la portalada de Sant Esteve, que aleshores era l’única de l’església i que finalment ha quedat com a entrada lateral, a la placeta de Fontbernat. Dilmé opina que aquesta reforma, segurament coetània o immediatament posterior a les obres del campanar, podria ser indici que hi havia la intenció d'ampliar el temple, però tampoc no n'ha localitzat cap document que ho certifiqui. L’escena del timpà, amb el martiri del patró, és obra dels pintors (de paret) Joan Bausili i R. Samarra. I sosté Dilmé que el conjunt havia d’anar coronat per una escultura de Viladomat que, òbviament, es va quedar al calaix.

Sant Esteve, ja ho veuen, és una mina. Segur que la pròxima vegada que hi passin la miren amb uns altres ulls.

Sant Esteve
esglésies
Comentaris: 1

Comentaris

I la portalada de fusta actual a la placeta de Fontbernat va ser oferta com a promesa als anys 40’s per Ramon D’Areny-Plandolit

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic