El valor del camí

A vegades crec que soc massa pessimista, i que acabo per exagerar les coses. Segurament, ni tot està tan malament ni l’horitzó és tan fosc. Al cap i a la fi, sempre surt el sol. El més probable és que necessiti una til·la, o una camamilla, depenent de quina quantitat de segons quines notícies se m’ennueguin. Imagino que a hores d’ara no soc l’únic. Què em passa ara? Gairebé el de sempre. Em preocupa i em molesta la falta de consciència que, per a fer les coses bé, es necessita pràctica. I no valen les dreceres o les solucions a mig fer. És com si ningú es plantegés que el domini d’una tècnica, la que sigui, requereix un temps determinat d’esforç i dedicació. I aquí és on entra la tecnologia en l’equació.
Hi ha una frase que diu “la gent no vol llegir, vol haver llegit”. I això es pot aplicar a gairebé tot, perquè moltes vegades, diria que més del que ens adonem fins i tot, deixem en mans de la tecnologia fins i tot les qüestions més simples. Quants números de telèfon recordeu de memòria? Quants recordem com es fa una divisió de més de dues xifres? Conec gent que no recorda ni el seu número de mòbil. Simplement, perquè no ho necessita. Però una cosa és la necessitat i una altra la utilitat. Si ens quedem sense bateria en el mòbil, què fem? De sobte ens transformem en gairebé analfabets? Perquè com continuem així, no estem tan lluny. No em malinterpreteu, la tecnologia em sembla genial. Ens fa la vida més fàcil i hi estic a favor. De fet, la utilitzo per a crear també, però em sembla que tot hauria de tenir un límit. I en aquesta carrera de voler fer coses sense que el preu a pagar sigui alt, ens trobem amb l’últim: la intel·ligència artificial creant imatges per nosaltres. I és tan simple com aprendre a escriure un text ple d’especificacions tècniques perquè l’app ens mostri imatges de les quals després, ens encarregarem de dir-ne art i, per descomptat, exigirem tenir-ne un crèdit com a autors. Perquè, senyores i senyors, la segona aplicació de la frase que hem esmentat abans és “la gent no vol ser artista, vol que li diguin que ho és”. És a dir, a ningú li interessa passar pel sacrifici i la dedicació que significa aprendre a dibuixar, pintar o qualsevol cosa que tingui a veure amb les arts visuals. I amb la música passa una cosa semblant, només que els diem DJ.
I més enllà del debat que ara està sobre la taula a causa de la propietat intel·lectual de les obres de les quals es nodreixen les IA per a crear aquestes imatges, la qüestió, per a mi, va més enllà: és deixar fora de l’equació el que ens enriqueix, que no és una altra cosa que el camí. El resultat final, la majoria de les vegades, és el que l’ego necessita per a vanagloriar-se davant els altres, però el camí és això que ens omple de motivació i felicitat. En definitiva, ens fa sentir vius. I això, no hi ha màquina que ho pugui suplantar.