Diari digital d'Andorra Bondia
Laura Medina.
Laura Medina.

Laura Medina: “El més important és escoltar per veure les necessitats del pacient i família”


Escrit per: 
M. P. A. / Foto: Facundo Santana

Fa poc més de sis mesos que exerceix de psicooncòloga al SAAS. Amb plaça fixa? Diu que cal preguntar-ho a recursos humans. Visita entre 35 i 40 pacients de càncer i pal·liatius cada setmana. Es va entrenar a la Fundació Puigverd. Els ajuda a traure angoixes i pors.

Per què és necessària aquesta figura?
El càncer és una malaltia que afecta tant a nivell físic com emocional i relacional. I el nivell emocional s’ha de tractar, i si no hi ha ningú que el tracti, malament. Tots aquests aspectes no es poden atendre només des de la medecina. També la psicologia és important.

De qui depèn?
Formo part evidentment de salut mental, però la meva funció està a oncologia i pal·liatius.

Quan comença i quan acaba la seva intervenció?
Tots els pacients que reben el diagnòstic els coneixeré i em coneixeran i valoraré la seva situació. No tots els pacients necessitaran un suport psicoterapèutic a l’inici. Pot ser que a l’inici hi hagi una bona acceptació de la situació o potser quan acaben el tractament o a mitjans o al cap d’un temps d’haver-lo acabat poden aparèixer reaccions emocionals que poden necessitar ajuda. Des de l’equip d’infermeria o treball social poden detectar-ho i demanar la trobada. Assandca també recomana alguns que vinguin.

Encara que es tractin fora, es poden visitar amb vostè?
Hi ha algun cas de pacients que es tracten a Barcelona a nivell mèdic, però a nivell psicoterapèutic poden demanar-ho aquí. 

És ben rebuda?
En principi sí, potser alguns ho rebutgen per idees preconcebudes.

Quants pacients atén?
Entre 35 i 40 pacients a la setmana, la majoria diagnosticats aquí.

Des que va començar o ha estat gradual?
Ha estat progressiu.

Té més feina que la que pot fer?
De moment, no. Ara, són visites llargues de 45 minuts.

Quantes en fa a cada pacient?
Les que calguin, a mi no m’han dit que hi ha un límit. N’hi ha que necessiten una cosa més d’explicació informativa, i cal legitimar les seves emocions en aquest moment perquè no s’angoixin. Com és que estic trist o preocupat. Altres necessiten un seguiment setmanal o quinzenal, el que calgui.

Com ajuda els pacients?
Depèn de cadascun, de la situació en la qual es trobi. No és una ajuda igual per a tothom. Cadascú té les seves circumstàncies. No és el mateix una persona jove a la qual li han detectat un càncer amb mal pronòstic que una persona que ja té la vida resolta, d’edat més avançada i que se li diagnostica el mateix càncer. Els neguits seran diferents. 
El més important és saber escoltar per veure les necessitats del pacient i la família. En les primeres visites ja hi ha una millora de l’ansietat inicial en poder traure l’angoixa. 

També atén els familiars, doncs.
Si cal, també. A vegades els pacients estan més sencers i els familiars porten tensió acumulada i també necessiten aquest espai per parlar dels seus neguits. Amb la família s’intenta que puguin parlar tots dos de com estan, què els preocupa.

Quin és el moment més difícil?
Depèn de cada persona, de les circumstàncies, de les característiques de personalitat. Hi ha persones que estan acostumades a cuidar de la família, per exemple, i de cop es veuen que els han de cuidar. I potser en el moment del tractament no hi ha cap problema però després quan hi ha efectes de quimioteràpia i es troben pitjor i han de ser cuidats per la família ho viuen malament.

Hi ha diferència en les reaccions entre homes i dones en  rebre els diagnòstics?
Les dones estem més acostumades a parlar de les emocions, no se censura tant el fet que puguem plorar. Ens impacta molt més que un home es posi a plorar en el moment d’un diagnòstic. Això ens pot impulsar a animar-lo, que no seria animar, sinó com censurar-lo: “no ploris, que has de ser fort”. Aquí hi pot haver més pressió cap a ells.

Quines altres pressions tenen els pacients?
A vegades, els mitjans de comunicació llancen missatges segons els quals els pacients oncològics han d’estar animats, i això és una pressió molt gran també. Hi ha la fantasia que si no estic animat el tractament anirà malament, si no tinc aquesta actitud lluitadora i positiva. No tenen per què estar animats tota l’estona, també poden i també han de plorar i poder expressar el seu enuig. I totes les sensacions que apareixen han de sortir, no ens les hem de guardar.

I a vostè l’afecta, com ho gestiona?
El treball personal en els psicòlegs és important. És indispensable que un psicòleg hagi pogut treballar les seves pròpies angoixes per no barrejar-les amb les dels pacients i poder acompanyar-los sense censurar-los. Si un pacient té pot a morir i jo no he pensat en la meva pròpia por o angoixa, no li puc dir que calli o que ha d’estar animat. 

Suposo que també s’expressen neguits pels canvis físics?
A l’hospital hi ha un servei d’assessorament estètic i és important que el pacient es pugui  retrobar amb una imatge el més similar a la que tenien. Hi ha pacients que li donen importància i d’altres no tant.

I les recaigudes?
Hi ha moments més crítics, quan es pensa que surti bé el control i que funcioni el tractament. La por a la recaiguda és molt humana. 

S’ocupa també dels pacients en cures pal·liatives.
Els atenc a consulta i planta. A vegades quan no es poden desplaçar la idea és poder fer les visites virtualment per parlar d’allò que els neguiteja. Això s’està engegant. 

És dur trobar-se al final de la vida?
Tens la idea que quan ens arribi la mort ho viurem malament i després els pacients ho encaren amb enteresa. Hi ha un primer moment de por, angoixa, enuig, fins i tot. Després passen a acceptar la situació. Els humans tenim aquesta força per afrontar aquest moment.

Laura Medina

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Enhorabona, aquest un servei que cal i ajuda.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte