Diari digital d'Andorra Bondia
Anna Maria Plaza.
Anna Maria Plaza.

“Mai no hauria imaginat una jubilació tan divertida, fent FP”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: BonDia

Amb 71 primaveres i una vida dedicada a l’ensenyament, amb titulacions en Pedagogia i Psicologia, l’Anna Maria Plaza cursa un grau d’auxiliar d’infermeria a Aixovall. Amb la Joana Pintor (hi parlàvem dijous). Mai por... ni mandra

Ja ens deia la Joana que al principi van deixar tothom ben impressionat. 
Va ser molt divertit, quan ens anàvem a matricular. Amb la Joana, que podria ser la meva filla. “Per a vostè?”, em preguntaven, estranyats. “Que ja té batxillerat vostè?”, em deien. Batxillerat? Soc psicòloga, logopeda, tinc un màster de gestió educativa, dos cursos de Dret... És suficient això per entrar?, els deia. 

Com dèiem: ben impressionats. 
Em deien que per què no em matriculava a la universitat. Però no, és que jo vull FP, Tecai. Ei! I si no m’haguessin deixat, ja us asseguro que hauria lluitat pels meus drets. Però no va caldre. Ens van dir que si quedaven places lliures, que si en quedaven... Però si som quinze a classe!

Tot està bé quan bé acaba. 
Ens passen unes coses molt divertides, molt divertides. No vegis quan he de fer gimnàstica. Tots els profes són encantadors, eh! Imagina’t el Txema (Díaz-Torrent) amb mi, que no sé anglès, la paciència que ha de tenir. Tothom sap que jo soc mestra, una mestra que ara suspèn les matemàtiques!

Es ‘tronxa’ quan ho explica.
La veritat és que no em recordo ni de les fraccions. Em trobo alumnes que havia tingut amb nou anys. Estranyadíssims: “que fas classe aquí?, que no t’havies jubilat?” I em troben a la classe... A algú li dic “tu fas informàtica?, doncs potser et demano ajuda, perquè no rasco bola”. La Joana és una fúria, però jo derrapo en informàtica, derrapo en matemàtiques, derrapo en química... 

Els alumnes, els companys de classe, les adoren, ens ha dit un ocellet. 
Ai, una cosa tan entranyable... Vaig fer els 71 anys a l’octubre: em van fer una festeta que vaig plorar com una magdalena. Van entrar de sorpresa amb un pastís que havia fet algú, les espelmes, confeti... I amb cançons de la Marisol! Del Manolo Escobar! Perquè pensaven que com que eren de la meva època! Jo que era del Raimon, de la Nova Cançó...

Maca, aquesta canalla, oi? 
Un dia el noi del costat se sorprenia: “O sigui que tu hi eres quan van anar a la Lluna? Va ser veritat que hi van anar?” 

Direm als lectors que riu tant que no pot seguir parlant. 
És que ens passen unes coses... Un nano, quan repartien les taquilles em va dir que em deixava la de més amunt perquè així no m’hauria d’ajupir. La del costat, pobreta, m’engega la tablet quan no m’aclareixo... Són una monada. Jo que em pensava que se’n riurien, que em dirien la iaia... I no, no, no.  Tot el contrari. Un respecte!

Les han acollit amb total normalitat. 
Sí, sí, sí. Com unes companyes més no diria. A vegades tot plegat és una mica surrealista. L’hora del pati... Vaja, tampoc és que puguem socialitzar massa. Imagina’t parlant dels seus noviets. Si no ve la Joana semblo un mussol allà. 

Permeti’ns que no ens la creiem. 
Sí, sí, de debò. Bé, a classe soc molt guerrera: els col·loco cada míting! No sé ni com m’aguanten. Les aventures de l’abuela Cebolleta. Però de tant en tant em surt una veta de mestra... 

Normal.  
La meva època no és la dels profes d’ara. A vegades em planyo d’ells, ho confesso. Els fan fer unes coses! Una burocràcia! Mira, no en vull ni parlar. D’altra banda, em surten barrabassades d’alumna. Fa pocs dies em van enxampar passant-li un paperet a l’alumna del meu costat. La profe em deia “no m’ho puc creure”. 

Què li deia? 
I love you, t’estimo. M’ho passo pipa, us ho juro. Mai no havia pensat en una jubilació com la que estic passant. 

Encara no li hem preguntat què la va arrossegar a l’FP.
Sabeu què m’ha portat cap aquí? L’avorriment. Jo estava avorrida a casa mirant-me el Sálvame. Moriu-vos! Una dona amb el meu currículum i tan guerrera com jo, tirada al sofà. Amb la Joana ens coneixem perquè jo havia estat mestra de la seva filla i de tant en tant fem el cafè plegades. 

Se’ls va encendre la bombeta.  
Jo li havia de posar gotes al meu home, que l’acabaven d’operar de cataractes. I ell, “això no es fa així”, protestava. Però si jo havia cuidat ja dos fills! Ara, si tinc un títol ja no protestarà més, oi? I la filla gran em va dir: “Sí, sí, mare”.

Ben útil. 
Ei! Però pensava que seria senzill i enganyada total. Estudio més ara que a la universitat! I no volia anar a la universitat. Per a què vull més títols? A banda, quina gràcia té estudiar a distància?

Vaja, vaja, i les notes que? 
Ai, ai, quina vergonya! Encara suspendré les mates i les ciències, o hauré d’anar a recuperació! Ja he de fer classes particulars d’anglès.

Compartir via

Comentaris

Una crack! Vital i amable com n'hi ha poques i sempre amb un somriure ;) Anna, ens serveixes d'exemple
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte