A la cinquena, obrin joc!

Quatre projectes de casino es van quedar al calaix des del 1849 fins al 1880. Jordi Alcobé en repassa els projectes i les causes del fracàs.

Quan el 4 de març obri per fi les portes Unnic, culminarà una mena de somni (o de miratge, qui sap) que va començar ni més ni menys que el 1849 i que haurà trigat 175 anys a fer-se realitat. Perquè abans del que impulsa la companyia Jocs hi ha haver quatre intents, tots fallits, d’obrir un gran casino a les nostres valls neutres. Ho recordava setmanes enrere Jordi Alcobé en un formidable article publicat a l'Ex Libris Casa Bauró. La història no és del tot inèdita, però potser és ara més oportú que mai recordar-la, i recordar també que el casino no és una ocurrència nostra sinó que la van tenir ja els nostres rebesavis. Una altra cosa és si, ara que per fi el tenim, no haurem fet tard a la fal·lera del joc –com a mínim, del presencial– i se’ns haurà passat l’arròs.

Dels quatre precedents que ha costat arribar fins a Unnic, el que va tenir més opcions d’arribar a bon port va ser el que el 1873 va impulsar la Compagnie du Val d’Andorre, naturalment, amb el seu director, Romé d’Arc, al capdavant. Les contrapartides del casino eren completar la xarxa de carreteres i construir un balneari de Escaldes. Un Consell General dividit el va acabar aprovant, però França va exigir que s’eliminés del pack la casa de jocs. Sense casino, el negoci era òbviament inviable, i al 1876 la societat es va dissoldre. Abans, però, va tenir temps de convocar un concurs per a la construcció del casino. Hi va haver fins i tot tres guanyadors, amb tres projectes que no s’acaba de veure si eren utòpics, ingenus o faraònics: els tenen aquí dalt i recordin que la baluerna aquesta s’hauria d’haver aixecat a la Solana.

De fet, el projecte de la Compagnie du Val d’Andorre era hereu directe de la concessió que el Consell General havia aprovat el 1866 a favor de la societat Henri Duvivier & Cie, que pretenia crear a Andorra “un Mònaco dels Pirineus”, diu Alcobé, amb un termini per explotar durant 90 anys i en exclusiva “les aigües, el joc i les mines” a canvi d’obrir les carreteres i d’un dipòsit de 30.000 francs. Semblava ben encarrilat fins que el casino es va traslladar d’Escaldes, la ubicació original, a la Solana. L’inici de la guerra entre el Consell i el síndic Guillem d’Areny-Plandolit, principal valedor del projecte, va acabar d’enviar-lo als llimbs. S’hi va quedar fins que el 1872 el bon Romé d’Arc, que s’havia posat al capdavant de la compagnie, el va ressuscitar amb ànims renovats. Però com hem vist, tampoc ell se’n va sortir.

Hi havia hagut un intent anterior, el primer, la primavera del 1849, quan un tal M. Langlois sembla que ho tenia tot lligat amb els comuns d’Encamp i de Canillo –la Solana ja els voltava pel cap– però entre l’oposició de França a la concessió i l’oportuna aparició de certs informes gens favorables a monsieur Langlois el Consell no ho va veure gens clar i va dir que no. El quart i últim casino de paper va ser el 1880, quasi un preludi de la (diguem-ne) revolució de l’any següent. De fet, van ser dos: d’una banda, un altre M. Jaybert s’ofereix a construir una línia de ferrocarril que connectaria amb Acs pel nord i cal suposar que amb la Seu, potser Alp, pel sud... a canvi, és clar, de la concessió de mines i aigües termals, i la construcció d’hostals, cafès... i casinos. Una altra companyia, aquesta francoandorrana i amb el lauredià Antoni Roger Canturri com a cap visible –diu Alcobé que havia treballat com a crupier al casino del Pont de Rei, a la Val d’Aran– sol·licita la concessió per explotar en règim de monopoli casinos i establiments termals. La negativa del Consell, amb França movent els fils a l’ombra, genera l’efecte contrari: una intensa campanya a favor del projecte, finançada naturalment pels promotors i que segons ells havia de portar el ferrocarril i les carreteres, balnearis i de propina un mestre a cada parròquia, va acabar com el rosari de l’aurora: amb l’entrada per la força a la Casa de la Vall, la destitució del Consell, la retenció del síndic i el nomenament d’un consell revolucionari. Massa per al paladar dels coprínceps, que van tancar durant dos mesos les fronteres.

Aquella agitació que va estar a punt de causar un enfrontament civil va servir paradoxalment com a vacuna, i no es va tornar a parlar més de casinos, ni a la Solana ni enlloc, fins que el 2014, conclou Alcobé, el Govern aprova la llei de regulació dels jocs d’atzar. I el resultat d’aquesta llarga marxa cap a la ruleta culminarà el 4 de març. Haurà costat 175 anys poder apostar tranquil·lament al vermell o al negre, als parells o als senars, sense haver de travessar la frontera.