Qui combat el català, agredeix Andorra

Els darrers temps, la nostra llengua oficial ha estat notícia. En alguns aspectes, de forma molt positiva, com per exemple la iniciativa legislativa que es proposarà en breu per demanar uns mínims de coneixement de català, en pro dels drets de la gent d’Andorra a ser atesos en la nostra llengua nacional. Tanmateix, i reconec que encara em sento atònit, han sortit veus molt dissortades davant d’aquesta iniciativa. 
D’una part, un vídeo penjat a les xarxes per un dels nostres residents passius, on es permet el despropòsit de titllar-nos de país dictatorial, pel fet d’exigir, ja no parlar, sinó tenir uns coneixements bàsics de la llengua oficial del nostre país. 
De l’altra, ja han sorgit iniciatives d’una associació registrada al Regne d’Espanya, amb una línia ideològica molt marcada, que ens exigeix, repeteixo: exigeix, instaurar la llengua castellana com a cooficial al país. I van de debò. Fins i tot ja hi ha fixada una data per fer una primera reunió amb l’objectiu de crear a casa nostra una associació paral·lela a la que tenen Runer enllà. Personalment, considero aquestes dues notícies un conglomerat de despropòsits.
Repassem la nostra història de forma breu, esquemàtica, i si m’ho permeteu, bàsica. D’entrada, nosaltres som al català el que les bones gents de Burgos són al castellà. La nostra llengua oficial, més enllà de ser compartida per milions de parlants amb altres tres estats sobirans d’Europa, més enllà de ser una de les 20 llengües més influents del món, especialment per la seva potent indústria editorial, més enllà de ser la llengua de Llull, Maragall, Pla o Pompeu Fabra (que per cert, va venir al nostre país a fer el seu testament perquè precisament era l’únic lloc del món on podia redactar-lo legalment en la nostra llengua), més enllà de molts altres factors, podem presumir de viure en el seu bressol.
El català, en la seva variant occidental, va néixer fa més d’un mil·lenni en el triangle geogràfic format per Andorra, l’Alt Urgell i el Pallars, a través d’un llatí vulgar evolucionat que parlaven els nostres ancestres, que alhora, estava molt influenciat per la parla protobasca que van trobar els romans quan van arribar a la nostra serralada. No és cap casualitat que els documents més antics escrits en la nostra llengua s’hagin trobat als arxius d’Organyà i el Bisbat d’Urgell.
Som el bressol de la llengua, i l’únic país del món que la té com a única llengua oficial, per tant, un motiu de goig i un senyal d’identitat fonamental com a comunitat. Ara bé, sovint ens hem mostrat massa tebis a l’hora de posar-ho en valor. Entenc que ser un país que rep milers de visitants cada any ha de donar el millor servei poliglota possible, ara bé, portes endins també ens hauríem de fer respectar una mica més, oi? Si més no, ja no perquè cadascú utilitzi la llengua que vulgui en les seves relacions socials, sinó pel fet que, els que vulguem ser atesos en català, ho puguem fer sense dificultats a casa nostra. 
Recordaré el nostre Copríncep Enric II de Foix, III de Navarra i IV de França, primer rei Borbó i protestant convençut, al  qual se li va demanar una prova de catolicisme militant per poder regnar. L’exigència era simple, anar a missa a Notre-Dame, a la qual ell, de forma molt viva i pragmàtica, va contestar amb el seu famós: “París ben bé val una missa”. Jo ho extrapolaria a la nostra actualitat sentenciant que viure passivament en un país que ofereix uns avantatges fiscals importantíssims, si ho comparem amb altres països d’origen, ben bé val fer un curset gratuït de 30 hores! 
Combatre el català és agredir el tarannà andorrà, i no d’una forma superficial, sinó disparant directament a la línia de flotació de la nostra identitat, dels drets lingüístics de la nostra gent i de la preservació del nostre llegat històric, al mateix bressol de la nostra llengua.