La llengua que ens uneix o ens separa?

“Estem convençuts que el català, més enllà de ser l’instrument per a una comunicació bàsica i utilitària, ha d’erigir-se en la llengua de cohesió de tots els ciutadans i les ciutadanes que viuen a Andorra, independentment del seu origen”. Així ho assegurava fa uns dies en l’article La llengua que ens uneix la ministra de Cultura, Joventut i Esports, suposem, per la utilització del plural, que en nom de tot el Govern. Ara bé, i malgrat aquest pretès convenciment, com en moltes d’altres ocasions els discursos demòcrates van per una banda i, les accions, per la contrària. 

I és que l’exigència d’acreditar un coneixement mínim de català –cal veure si no acabarà sent ridícul amb tanta retallada– que preveu la nova llei de la llengua oficial quedarà, si durant el tràmit parlamentari no s’hi posa remei, restringida únicament a aquelles persones amb un permís de residència i treball. Mala peça al teler quan el mínim coneixement de la llengua que ha de cohesionar tots els ciutadans del país només s’exigeix a uns quants. I és que malgrat que segurament –o potser sí qui ho sap– no és la voluntat del Govern, s’estan creant, ara també per la llengua, ciutadans de diferents categories.

Més enllà de recordar allò que les lleis han, o haurien, de respondre a l’interès general i no pas a interessos particulars, estaria bé que el Govern expliqués el perquè d’aquesta discriminació. Els residents passius no compren o no van a restaurants? I els fronterers, no n’hi cap dels dos milers que cada dia creuen la frontera que treballi de cara al públic?