El soroll o com patir en silenci

El soroll és aquell company de viatge que donem per descomptat i, per tant, gairebé mai ens queixem per la seva presència, la considerem inevitable. Sobretot ara que l’estiu ens deixa inevitablement i desgraciadament ens adonem que se’ns ha fet, un altre any, més present que mai. 

Alguns diuen que viure a Andorra és fer-ho a la muntanya, envoltat de naturalesa, i segurament és cert, no dic que no, però hi ha dies, sobretot a l’estiu perquè has d’obrir la finestra per no passar calor, que almenys a la zona on visc, hem d’aguantar una gamma més variada de sorolls que quan vivia a Barcelona, teòricament una ciutat on la fressa forma part del paisatge. 

Una nit d’estiu qualsevol, a determinades zones d’Andorra és la representació perfecta de l’enrenou infinit que se’t fica a dins del cervell. I no és que no sentis la televisió, l’ordinador, el mòbil o la persona que t’està parlant davant teu, és que no et sents ni a tu mateix ni els teus pensaments. 

No entenc per quin estrany motiu hi ha cotxes i motos que consideren que les hem de notar des de casa, com si estiguessin al menjador. És com si jo amplifiqués el volum del televisor des de la finestra i tothom que passés l’hagués d’escoltar tant si li agrada com si no. 

A més, tinc la mala sort que visc a l’únic lloc on, tot i fer-hi obres fa poc (capítol de soroll a part es mereixen) no van pensar a col·locar-hi les elevacions del terreny als passos de vianants, de manera que alguna nit el carrer es converteix en el circuit de Montmeló en petit. Crec que ens mereixem viure amb una relació més ponderada amb el soroll.