Salut i estil de vida (i II)

En aquest article intento donar resposta a l’encertat comentari d’Olivia H. a l’article Salut i estil de vida, publicat en aquest mateix diari el 17 d’agost. En el comentari esmentat, l’Olivia va tocar el moll de l’os del tema. Efectivament, l’estil de vida no és només un afer de decisions individuals, sinó que qüestions, i molt profundament, tant com ho fa l’escalfament del planeta, el nostre model socioeconòmic, basat, entre altres, en el creixement indefinit, el sobreconsum i unes condicions laborals facilitadores de l’estrès i que amb la globalització promou urbi et orbe l’individualisme i la competitivitat extrema. Un model en què les donacions als partits i els potents lobbies atorguen a les grans corporacions –entre les quals trobarem les agroalimentàries i farmacèutiques– més capacitat de decisió real que als governs sortits de les urnes.
Tornant a casa nostra, malgrat totes les evidències científiques de què disposem avui i de l’enorme estalvi econòmic que s’obtindria, ¿com orientar la política de salut vers la prevenció promocionant un estil de vida saludable i com obrir el sistema de salut a compaginar la medicina tradicional amb altres disciplines com ara l’acupuntura, la kinesiteràpia o el reiki, per citar les més conegudes, quan els obstacles són tants i tan poderosos?
Vivim en una societat amb un alt cost de la vida, especialment de béns essencials com ara l’alimentació i l’habitatge, de manera que la majoria de la gent ha de filar prim per arribar a final de mes, treballant moltes hores amb una marcada pressió de resultats i amb dificultats per conciliar la vida familiar amb la laboral. Només cal afegir-hi un trànsit molt dens i ja tenim un substrat facilitador de l’estrès i de l’aparició de malalties psicològiques, que en el cas dels joves s’han incrementat darrerament de forma preocupant.
D’altra banda, aquest “estil de vida” comporta que molta gent disposi de poc temps per tenir cura dels infants, que es consumeixin preferentment aliments processats en lloc de cuinar-los, que sigui difícil trobar uns minuts al dia per fer exercici i molt menys plantejar-se alguna activitat per tenir cura de la gestió emocional.
Com a conclusió del que precedeix, la prevenció com a eix central de les polítiques de salut, es tracta d’una quimera, d’una utopia més? La meva humil opinió és que cal abordar la qüestió des de dos vessants: l’educatiu i, sobretot, el polític.
El primer em sembla important perquè l’àmbit educatiu ofereix la possibilitat d’arribar als docents i els pares, de forma que es podria impactar en una població nombrosa i perquè si bé pot resultar molt difícil aconseguir canvis en una part significativa de la població adulta, no em sembla tan difícil introduir dietes més saludables a l’escola (em consta que ja es fan passos en aquest sentit, però caldria un enfocament més aprofundit), així com que els alumnes dediquin uns minuts diaris a alternar la pràctica quotidiana de mindfulness, txikung o altres disciplines que propiciïn el control i l’estabilitat emocional. Pel que fa a l’exercici físic, ja forma part de les activitats habituals de l’escola i molts infants i adolescents practiquen algun esport.
El segon és estructural, perquè com es desprèn de l’exposat anteriorment, la salut està estretament relacionada amb paràmetres econòmics bàsics com el cost de la vida i amb les condicions laborals i, per tant, polítics, perquè consisteix a plantejar-nos quins valors i quines prioritats definim com a societat. Esperem que el gran canvi en la producció i en el consum al qual ens empeny l’escalfament del nostre estimat planeta, unit al canvi que comportaran molt aviat la robòtica i la IA en el món del treball, ens ajudaran a remar en la bona direcció.