Marc Anton: “No cal tornar a la cova, però sí tenir un entorn rural on la gent pugui viure”

Marc Anton, investigador i tècnic de monitoratge i de projectes de seguiment de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), serà l’encarregat d’obrir les segones Jornades de conservació del medi natural, que se celebraran el cap de setmana a la Seu d’Urgell. Presentarà els resultats de l’Informe sobre l’estat de la natura a Catalunya que, avancem-ho, no és precisament una invitació a l’optimisme. 

L’informe constata una davallada de biodiversitat. 
Primer, expliquem què és la dada. Es tracta d’un indicador que s’utilitza a escala mundial, Living Planet Index, que bàsicament mira les tendències de tots els vertebrats i en fa una mitjana. Així que el 30% de què parla és una davallada mitjana de les espècies. En el cas de l’LPI internacional tracten unes 4.000 espècies, mentre que en el nostre cas, unes tres-centes i escaig. 

Una mitjana. 
Per tant, n’hi ha que arriben a patir davallades de fins al 80% i estan en una situació molt crítica, com algunes papallones. D’altres fins i tot poden pujar. I no són seguiments que vagin a buscar l’espècie rara, sinó que són, en el cas dels ocells, itineraris de tres quilòmetres que fan els voluntaris i es perceben les espècies més comuns.

Darrere d’això...
Hi ha tot aquest canvi global.  Els espais agrícoles els estem transformant en un erm. Conreem allò que nosaltres mengem i no tenim en compte que allà hi ha altres animals, plantes, que hi conviuen. Però apostem per la superproducció instantània, que empobreix la terra i hem d’utilitzar pesticides...

Els boscos?
Aquesta sobreexplotació forestal, amb boscos molt joves, que no maduren i no deixen lloc per a espècies que viurien de la fusta morta perquè la retirem immediatament. 

En el camp dels ocells, el seu, què està passant?
En general, com en la resta de camps, passa que com que s’està abandonant l’activitat rural, ja no hi ha aquell espai en mosaic que permetia molts ambients diferents. En espais de muntanya, com els pirinencs, hi havia un vessant dedicat a pastura, una part del bosc per proveir de llenya, els prats estaven envoltats de marges arbrats... Tot això ens ho estem carregant: o abandonem el camp –la llana la importem ja d’Austràlia, ja no és sols que mengem menys carn– i tots els espais oberts que hi havia, prats, matollars, es van tancant. Però quan es tanca el bosc, l’explotem molt ràpid i tampoc no deixem que maduri. 

Per tant...
Totes les espècies que viuen en espais oberts són les que més han desaparegut. En tots els grups, és una dinàmica que es veu de manera molt clara. I les forestals? Guanyen? No baixen tant, però també en perdem. I cada cop amb més infraestructures sobre el terreny, com a la zona litoral de Catalunya, la més urbanitzada, doncs imagineu-vos. 

La natura, ni odorar-la.
Ens hem de plantejar la recuperació d’aquests espais, que és el que està plantejant el Conveni de la Biodiversitat de Mont-real, la llei de restauració de la UE, que avança a poc a poc, malgrat els entrebancs polítics... 

Diem que en passejar pel bosc ja no se senten ocells. 
Això és evident. Ja als anys setanta, Rachel Carson va dir allò de la “natura silenciosa”. En aquell cas era per l’efecte del DDT, que després es va prohibir, però hi ha hagut factors que han contribuït que a poc a poc anem perdent. 

L’índex LPI és “ciència ciutadana”. Què vol dir? 
Entitats com nosaltres, l’Institut Català d’Ornitologia, com la resta, coordinem un projecte, establim la manera de sortir al camp, que es vagi repetint cada any, i els voluntaris ho assumeixen. En el cas dels ocells, fem uns itineraris que es repeteixen quatre cops l’any. Compten les poblacions i anem veient com canvien les poblacions. 

Voluntaris?
Sumem més d’un miler de persones que estan sortint i recollint dades. En el cas de les papallones, és impressionant l’esforç que fan: trenta setmanes durant l’any, un cop per setmana. Exigim una quantitat d’hores al voluntari... són admirables. 

Implicar la gent té efecte. 
La motivació de la major part de la gent és contribuir a la conservació de les espècies, és clar. 

Als que dirien que els rellisca, què els diem?
La natura la podem protegir perquè és bonica, i la protegim igual que no ens plantegem tirar a terra una catedral. Però el missatge fonamental, el que aixeca la comunitat científica de manera clamorosa, és que la natura la necessitem per sobreviure, que tot el que necessitem ve de la natura... fins i tot el plàstic! Així que ens estem carregant la nostra supervivència. 

Havia començat a explicar què hi podem fer. 
El més important és tenir en compte que d’alguna manera el sistema de vida que tenim requereix una gran quantitat d’energia i recursos que el planeta no pot suportar, així que no hauríem de fer més coses, sinó fer-ne una mica menys. Ja és un plantejament individual i cadascú creu allò que creu. I coses actives de conservació? És clar, amb espècies delicades, accions per recuperar les poblacions perdudes. 

Fer menys: qui li posa el cascavell al gat.
No cal tornar al paleolític, no cal tornar a la cova, però hem de tornar a tenir un entorn rural on la gent pugui viure, un sector primari que realment funcioni, que sigui de proximitat. Si el sector primari fos més fort i menys intensiu... En comptes de produir milions de tones de pomes per enviar a l’altra punta del planeta, en produïm quatre-cents quilos i que es consumeixin a la comarca i una miqueta més lluny. Amb això ja faríem un pas endavant.