Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de andresluengo

Andrés Luengo

Periodista

 

 

El meu amic Pep, fotògraf




Recordo ves a saber per què aquests dies el meu amic Pep. Pep Iglesias. Els més veterans dels meus col·legues també el recordaran, i probablement amb un somriure. Era el fotògraf del Diari quan a finals dels 90 hi vam aterrar una generació de periodistes que contra tot pronòstic hem acabat arribant fins aquí, qui ho havia de dir. Tenia una dona guapíssima i una caseta a Oix, terra aspra, de mala petja, on ja m’agradaria acabar a mi els dies, i que ell somiava a convertir en allotjament rural. No va durar gaire per aquí, va tornar a casa  i l’última vegada que el vaig veure, pura casualitat, va ser al pont de pedra de Girona. Deu fer quinze anys. Continuava fent de fotògraf, i de cert prestigi entre el gremi. El següent que en vaig saber és que  havia mort. Va ser el 2018. En fi. Coincidíem de vegades al bar de sota del Diari a l’hora de dinar. Ell, sempre sol, amb El País estès a la taula. M’agradava parlar-hi perquè em portava ecos garrotxins i perquè als meus ulls de passerell era un veterà de pel·lícula: cínic, xulo com ell sol, gran bevedor i fumador compulsiu en un temps on les redaccions fumejaven com locomotores, que en feia prou a disparar dues vegades i que dedicava la resta del temps a  fer el toc. “Quan portes cinc anys aquí ja ho has vist tot. Tot es repeteix”, insistia. Tenia raó. De tot això fa ja més de vint anys, força més. Hi he pensat, crec, perquè les campanyes electorals formen part d’aquest cicle interminable, d’aquest etern retorn que segons com té un deix trist, com avui. De ratolí fent girar la roda de la gàbia: “Tot retorna/ per camins tan fressats que de vegades sembla/ que no ens hem ni mogut i al pou de la memòria/ no hi ha veus ni records, sinó un gran munt de sorra”. No ho podria dir millor, amic meu, i per tant em callo aquí.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

El primer dia que vaig aterrar al Diari (el 4 de juliol del 99), després de passar-me el dia mirant d'entendre com funcionava la redacció, es va estimbar un cotxe pont avall a Aixovall (no hi havia la rotonda encara). M'hi van enviar amb el Pep. Quan vam arribar al seu cotxe (jo tenia 17 anys) i vaig veure el terra del seient del copilot amb un pam d'alçada de cendra de tabac, em va dir que si deia una sola paraula, no baixava amb ell amb cotxe. I vaig callar, clar, i vaig pujar els peus al seient. Un cop arribats a Aixovall, em va ensenyar a fer la meva feina (què havia de fer, a qui havia de preguntar, va intermediar amb la policia perquè li expliquessin alguna cosa a aquell pipiolo amb llibreta i boli a la mà). I així és com recordo el Pep Iglesias: un xulo per fora i un tros de pa de persona i un bon fotògraf. No sabia que s'havia mort. Gràcies per fer-me'l recordar, Andrés.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte