Història i memòria

Vuitanta anys després de la Guerra Civil Espanyola, el conflicte no s’ha paït. Una vegada més ha estat present en el debat de no-investidura de Pedro Sánchez. Sembla que, de la mateixa manera que no es pot entendre la Segona Guerra Mundial sense l’Holocaust perquè són dues realitats inseparables, també ho són la Guerra Civil Espanyola i l’amnèsia postbèl·lica a la qual es va veure obligada part de la societat espanyola al llarg de la dictadura.

El silenci voluntari que es va imposar durant la postguerra s’ha convertit en un oblit voluntari que, de tant en tant, mostra esperpènticament el seu costat més macabre: la lectura simplista de les dues Espanyes. Després de la guerra s’instaurà un pacte d’oblit que va dividir la societat i les famílies, i crec que la manca de processos judicials, com van tenir Alemanya i Itàlia, ha enquistat aquella lluita fratricida com un fantasma recurrent que arriba al segle XXI.

Andorra tampoc se’n pot des­empallegar. Els andorrans, que no la vam patir directament, sembla que l’hem adoptat fent nostra una història que no ens pertoca, i ho fem sense obligar-nos cap llei sobre la memòria històrica a revisar-la i sense comptar amb l’opinió de la gent. Tanmateix, nosaltres tenim la nostra pròpia història i també alguns episodis que, estic convençuda, no agradarien a molts andorrans. Si ens hi endinséssim potser també cauríem en aquest parany simplista, fent una historiografia polititzada.

Recordem René Baulard, per exemple, a qui es va dedicar el nom d’un carrer. A petició del copríncep episcopal —i en contra de la voluntat dels andorrans expressada en unes votacions—, fou el protagonista d’allò que els andorrans van anomenar ocupació, la invasió d’un país que actualment en dret internacional hagués estat qualificada d’agressió i, per tant, motiu de guerra. Així va entrar al Principat: tallant la carretera i el telèfon, exigint els segells i les claus de la Casa de la Vall, custodiant els comuns amb gendarmes... Per Baulard, el 1933 els andorrans estaven en plena edat mitjana —davant la civilització ultramoderna del llavors chef d’escadron— i mereixien la seva indulgència.

“Je songeais que vraiment il ne fallait toujours juger les Andorrans avec notre mentalité d’hommes du XXe siècle et que certains de leurs actes, comme certaines de leurs résistances, en présence de notre civilisation ultra-moderne, méritaient vraiment toute notre indulgence.”

¿Per això li hauríem de treure el carrer al coronel? No, no cal en absolut, és part de la nostra història i l’hem de cuidar.

La memòria històrica està impregnada d’un subjectivisme que sempre ha perjudicat la història, no hi ha una memòria objectiva i la història no és memòria ni record, sinó fets. I si volem respectar la nostra història és imprescindible que no els seleccionem, només cal que els coneguem, els ordenem i els comprenguem.