Crims de lesa humanitat. Escrit per: Francesc Salvador

¿Qui són els criminals?

Fa un parell de setmanes que vaig llegir una frase d’en Jordi Évole que, en el meu cas, va caure en terra fèrtil. “Surto d’un hospital públic, molt orgullós de la nostra sanitat pública. Patrimoni de tots. El que se la vulgui carregar és un criminal.”

Les paraules del Jordi Évole són el reflex d’una anàlisi profunda de la realitat. Dic que va caure en terra fèrtil, perquè jo vaig tenir la “sort” de comprovar-ho en mis propias carnes.

Vaig cometre una imprudència. El solet d’un poble mariner, el blau de la mar i l’aire transparent em van enganyar. No em vaig protegir prou i vaig agafar, per primera vegada en la meva més que llarga vida, la grip.

Permeteu-me uns apunts sobre l’hospital de la Vall d’Hebron. Es tracta d’una institució gegantina, a on treballen desenes de milers de persones, en tot l’entramat de serveis propis d’un hospital de primera línia internacional. Aquí hi ha l’atenció als malalts i centres punters d’investigació al nivell d’excel·lència. Aquesta empresa meravellosa no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de l’esforç i la il·lusió de generacions d’homes i dones. Un veritable miracle. Un motiu d’orgull per a la nostra societat. ¿Quin serà el seu futur, en una circumstància adversa? Fa por, molta por.

L’Estat del benestar de què encara gaudim és la més gran conquesta en la història de la humanitat. No tothom la valora, ni tothom la defensa. Personalment he comprovat la seva descendència i importància vital. He vist, en molts casos de molt a prop, el que passa en tot el món, el drama que significa estar malalt a pràcticament la majoria dels països de la terra. M’han vingut africans a explicar-me que als seus països si tens una apendicitis i no tens diners senzillament no t’operen i et mors. I la majoria no tenen diners. Tampoc ho té tothom en la gran i poderosa Amèrica del Nord. Encara em ressonen les paraules d’un taxista de Florida que m’explicava que tenia un tumor del qual no es podia operar perquè el seu oncòleg li demanava 20.000 dòlars, que no tenia. O sia, que estava condemnat a mort. He vist drames com aquests a l’Amèrica llatina. I em pregunto: ¿som conscients que tenim cirurgians eminents que cada dia operen sense que el pacient hagi de pagar un euro? I la pròxima pregunta és: ¿pensem què passarà amb la nostra sanitat en aquest món incompetent i corrupte?

Decidit, vaig anar a urgències de la Vall d’Hebron i en poca estona ja estava ingressat. L’extrema diligència dels metges de guàrdia va permetre fer, en unes hores, l’estudi corresponent i fer un diagnòstic: virus gripal, tipus A (pesta aviària), la més perillosa i mutant.

Em varen aïllar, ja dintre de l’àmbit d’urgències, en una petita habitació que donava a la sala principal. A pesar del meu estat, aquelles hores van ésser emocionants i molt enriquidores. Davant dels meus ulls es desplegava un grandiós espectacle. A urgències hi arriben els grans drames de la vida. Un flux continu de gent amb problemes que, angoixats, tiren la tovallola i es llancen a les mans d’aquesta màquina complexa que en diem urgències.

Des del meu observatori anava mirant amb gran interès el que passava, com es “processaven” les persones que contínuament arribaven. Trist, molt trist. Malalts i més malalts, amb cossos demacrats, molts al final del camí. No segueixo. No vull ésser negatiu ni morbós. És fàcil d’imaginar el que jo veia. No podia, però, deixar de pensar que maca és la joventut, quin tresor és la salut! I que, quan estem bé, no hi donem cap importància, que donem la salut per descomptada. La salut, amics, no és gratis, ni cau del cel. Com tot, s’ha de treballar, cuidar i mimar. Qui perd la salut ho perd tot.

I sentia els comentaris, les queixes, històries per no deixar dormir. Em comentava un metge que havien ressuscitat una persona. Una parella varen decidir suïcidar-se. Van escriure el perquè i es van prendre una dosi alta de barbitúrics i se’n van anar, però van ésser descoberts per la policia i corrent cap a urgències. Varen poder “ressuscitar” l’home, però la dona s’hi va quedar. Per pensar.

Acabo aquestes notes tristes, escrites amb tota intenció. No podem tencar els ulls a la realitat. Acabo, i comencen les meves paraules d’admiració profunda a tots aquests homes i dones que formen aquest equip generós de persones que s’aboquen en els malalts, que els ajuden, animen i els donen la mà. Ho vaig veure amb els meus ulls... Són una llarga llista i en aquesta llista predominen els noms de dones... Lilian, Magda, Maria... Jo, fascinat per l’espectacle, anava preguntant ¿com te dius, d’on ets, quants anys fa que estàs a la feina, quant guanyes? Esgarrifat, en sentir alguns sous, em deia quin nivell d’humanitat tenen aquestes persones, explotades i mal pagades i que es passen –cremen– la seva vida cuidant i estimant uns malats desconeguts.

I jo, observant admirat aquell equip humà de metges, infermeres, i auxiliars i personal com anaven “processant” aquella massa humana. Uns cap a casa, d’altres ingressats, d’altres... I vint-i-quatre hores, dia i nit, Nadal i Sant Esteve. Tots mal pagats, no reconeguts (vegeu les contínues manifestacions de descontentament). Conec per sobre el nivell salarial dels hospitals i centres d’atenció primària, i és una vergonya. No poden viure dignament i molts es veuen forçats a buscar-se la vida per altres camins.

Crec que Catalunya té un nivell mèdic extraordinari. En moltes especialitats, del milloret del món. I aquesta excel·lència va més enllà de les nostres fronteres. No vull citar noms, ja que correria el risc d’ésser injust. Ja són prou coneguts.

D’urgències vaig passar a planta. També una meravella. La màquina seguia processant i tractant amb eficiència els malalts. La cura a l’habitació, més que excel·lent. Aquí varen entrar en acció els internistes, i novament una meravella de coneixements i dedicació. Tres dies i al carrer.

I tornem a l’inici. És evident que l’Estat del benestar i el sistema sanitari estan en perill Personalment, em temo el pitjor. Les retallades en la despesa van minant-lo i els discursos i manifestacions oficials no escurcen les llistes d’espera. Si retallem és de pura lògica que no es podrà atendre com cal els pacients. No es poden fer miracles... Retallades i més retallades, metges i personal mal pagats, manca d’inversions porten necessàriament a la ruïna del sistema. Hi ha interessos inconfessables que ho fomenten i que s’aprofiten d’aquesta situació. Tu, pacient en potència, posa’t a punt.

I mentrestant aquest país ha estat construint molts aeroports a on no hi vola cap avió, aves sense passatgers, malgastant mils de milions en obres innecessàries i espoliant impunement les caixes de l’Estat. Realment una situació kafkiana, incomprensible.

¿Qui té la culpa, qui atempta contra el sistema sanitari? ¿Qui és el criminal que per acció o omissió és el responsable de la fi d’un Estat del benestar aconseguit amb el sacrifici de milions de persones? Els veieu cada dia en el diari, van en cotxe oficial, però aquí no passa res. Que els malalts no es puguin cuidar adequadament no té importància.

L’Estat de Roma tipifica els crims contra la humanitat: qualsevol acte inhumà que causi greus sofriments o atempti contra la salut mental o física de qui els pateix. Claríssimament, anar contra l’Estat del benestar és un atemptat contra la salut física i mental del nostre poble. Aquest escrit vol ésser una denúncia i que es demani responsabilitat als culpables és un brindis al sol, però no deixa de ser un granet d’arena en la construcció d’una societat més justa i més humana.