Les millors lectures són per a l’estiu

¿Què llegeixen a l’estiu els que es dediquen a llegir durant tot l’any? A una pregunta d’aquest estil (*) responien, no fa gaire, una sèrie de destacats editors espanyols en un diari i reconeixien així una més de les curiositats de l’ofici: no només no es plantegen desconnectar de la feina, sinó que es reserven les millors lectures per a les vacances.

Aquesta paradoxa, però, no és exclusiva dels caps més visibles de les editorials i agències literàries; també la comparteixen llibreters, periodistes culturals, ressenyistes, bloguers i booktubers especialitzats, bibliotecaris, escriptors que comparteixen comunitats d’escriptors i per tant retroalimenten les seves respectives creacions... Fins i tot la Noemí Rodríguez, una lectora molt bona (compulsiva, diu ella) i prescriptora que va confessar a la seva columna que s’ha reservat aquestes dates per devorar ni més ni menys que la saga de Joc de Trons a l’incomplet (coses de l’escriptura pausada de George R.R. Martin).

No fa gaire al Twitter algú es preguntava què és un llibre d’estiu. Repassant les preferències dels editors enquestats em sobta, relativament poc, que no es mencioni cap dels títols que de manera estratègica es presenten com a reclam per aquesta estació de l’any. Es tracta de títols intensos i lleugers, no sempre ben valorats per la crítica especialitzada però que he anat descobrint arran de tovallola, protegits per un para-sol, els dies que he passat a la platja.

Encara recordo l’estiu que va coincidir el final de la saga Crepuscle amb l’inici de la trilogia Millennium de Stieg Larsson. La panoràmica general semblava haver estat dissenyada pel Batman de La Legopelícula adscrit en exclusiva al color negre o a “un gris molt molt fosc”. Aquest any, he trobat una certa coincidència cromàtica en el rànquing particular que he elaborat de títols més repetits entre els banyistes del Maresme. Fosques són les cobertes de La noia del tren, de Paula Hawkins, i la versió en castellà d’El llibre dels Baltimore, de Joël Dicker. Però no les intencions dels seus lectors.

Perquè he d’admetre que en aquest exercici meu de voyeur literari no em puc estar de fixar-me només en els llibres que vaig reconeixent, també em dedico a contemplar els seus lectors. Insisteixo, no me’n puc estar. Trobo que hi ha alguna cosa de seductora en una persona que llegeix amb expressió concentrada. I encara més a la platja. Em fascina pensar que de totes les distraccions que té al seu abast ha escollit també la seva lectura. Un verdader llibre d’estiu, potser reservat per a aquest moment una ja llunyana nit ingrata d’hivern.

(*) Per cert, l’article mencionat inclou lectures molt recomanables i encara queden dies d’estiu: “¿Qué leen por placer los que siempre leen por trabajo?” (Babelia, 21 de juliol del 2016).