Pokémon i la càpsula del cafè, quin estrès!

Ara toca ser jugadors de Pokémon GO, el nou videojoc de realitat augmentada amb el qual Nintendo està fent el negoci del segle –ha augmentat la seva valoració en 9.000 milions des que ha aparegut el joc–. Tot i que, de moment i per no saturar més els servidors, només ha aparegut a quatre països –Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia i Japó– tothom hi juga a tot arreu. Dijous a les vuit i vint del matí dos adolescents veien un Pokémon davant de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella o, com a mínim, això deien mentre movien el mòbil com si fos un aparell per trobar aigua subterrània. El nou invent consisteix a utilitzar un dispositiu mòbil per trobar i capturar personatges de Pokémon virtual en llocs reals. La gràcia és que aquest joc no es juga al sofà de casa, sinó que s’ha d’aixecar el cul, caminar i estar entre altra gent, encara que sigui com un grup de zombis amb el mòbil a la mà com el que mostra la tele a Central Park, per exemple.

El boom ha estat instantani, alguns museus desconcertats (com un de l’holocaust a Estats Units) han prohibit el joc a les seves instal·lacions, una comissaria de policia es va veure envaïda de gent buscant Pokémons.

El joc –o l’aplicació, no sé com s’ha de dir– és gratuït, però per avançar s’han de fer “microtransaccions” o sigui s’ha de pagar poc però sovint, com si fos una escurabutxaques virtual.

Vivim a cop de moda i seguim les consignes de manera massiva. Jo en dic l’efecte càpsula. Algú –una empresa, s’entén- decideix que la cafetera italiana ja no funciona i que cal un nou negoci i apareix la necessitat general de la càpsula de cafè del George Clooney. Cada cop que a casa d’algun amic intento fer servir la càpsula, se m’encalla en aquell aparell diabòlic –tinc testimonis que ho poden confirmar– i m’han d’ajudar a treure-la. Apareix allà baix, en aquell dipòsit del fons. I a mi aquell cafè em fa com un forat a l’estómac que no em fa sentir gens bé. I trobo horrorosos els collarets i els mòbils que algunes mestres s’entossudeixen a fer construir als nens en un atac d’ecologisme benintencionat (i incoherent perquè la càpsula és un residu). La càpsula no és un detall, és l’exemple de manipulació, de màrqueting. Si no tens la càpsula, ets antic, no ets cool i el George Clooney ni et miraria a la cara si et trobés pel carrer. Si no tens la càpsula, estàs fora. I si no jugues al Pokémon sospito que també.

Si l’èxit del Pokémon GO continua, potser no seria mala idea substituir al setembre la setmana de la caça de l’isard per la setmana de la captura del Pokémon.