Breslauer: la fotògrafa oblidada

El MNAC exposa les imatges inèdites del periple pirinenc del 1933 amb l’escriptora Annemarie Schwarzenbach.

Es deia Marianne Breslauer (Berlín, 1909 - Zuric, 2001), formava part d’aquella generació de pioneres que als anys 20 i 30 ho estrenaven tot o quasi tot –Dorothea Lange, Dora Maar, Gerda Taro i anar fent, per cenyir-nos només al camp estricte de la fotografia– i la seva va ser una carrera fugacíssima: arrenca el 1927 al seu Berlín natal, té un capítol parisenc, al costat ni més ni menys que de Man Ray, i quan torna a casa es dedica bàsicament al retrat, la moda i la publicitat. I ho deixa córrer deu anys després, exiliada a Amsterdam a causa dels seus remots orígens jueus.

Ja no tornaria a exercir mai més, així que no s’estranyin si no n’havien sentit a parlar fins ara, tot i que sembla que als anys 80 la seva obra va ser parcialment redescoberta. Però això passava a l’Europa germànica, que des de la nostra perspectiva peninsular i mediterrània és com parlar de Mart. En fi, que si ho fem avui i aquí és perquè el MNAC va inaugurar precisament ahir Marianne Breslauer: fotografies (1927-1938), que no és que sigui un títol gaire original però que és la primera retrospectiva que se li consagra Runer avall i que ens toca especialment i sorprenentment de prop.

Resulta que mig centenar de les 127 fotografies que integren la mostra –oberta per cert fins al 29 de gener del 2017– les va disparar el maig del 1933, en una mena de safari que ella i Annemarie Schwarzenbach –novel·lista i viatgera suïssa tocada amb totes les gràcies dels escriptors maleïts: bellíssima, segons diuen; cocaïnòmana i homosexual, segons ella mateixa, i morta oportunament jove, als 34 anys: era el 1942– van fer pel vessant sud del Pirineu, des de Girona fins a Sant Sebastià, passant per Barcelona, Osca i Pamplona. Les imatges de Breslauer havien d’il·lustrar els reportatges de Schwarzenbach. Al final, l’inoportú adveniment del nazisme i la pusil·lanimitat de l’agència berlinesa Akademia per a la qual treballaven –li demanaven que firmés com a Anneliese Brauer perquè el seu nom de veritat sonava massa “no-ari”: ella s’hi va negar– van fer que els negatius es quedessin al calaix. I fins ara.

La gràcia, és clar, és que l’excursió espanyola de Breslauer & Schwarzenbach –a bord d’un monumental Mercedes Mannheim descapotable, perquè això sí, eren joves, molt joves però de casa bona, molt bona– té una sensacional deriva andorrana i el MNAC n’exposa una quinzena de fotografies fins ara inèdites: tres estan datades a la Seu; dues més, a Andorra la Vella –les vistes reglamentàries de la Casa de la Vall, presó inclosa–, i la desena que falta, als Pirineus: així, en general, com un repte que espera ser resolt. Vaja, que quan semblava impossible que apareguessin nous tresors fotogràfics, ja podem anar afegint el nom de Breslauer als de l’hongarès François Kollar, que ens va visitar el 1935, i al de l’alemany Joe Heydecker, que ho va fer el 1959.

Aquella aventura va començar a l’ombra de Hemingway, “aleshores al pic de la seva fama” –recorda a l’autobiografia Bilder meines Lebens, una cosa així com “Les fotos de la meva vida” (2009)– “i tots estàvem entusiasmats amb Pamplona; també els Pirineus es consideraven interessants des que Tucholsky n’havia escrit un llibre [Ein Pyrenäenbuch, 1927] i de sobte t’hi trobaves un misteriós poble de muntanya, Andorra, per experimentar els efectes de la pluja i de la boira. Nosaltres també volíem veure tot allò”.

D’acord que no és un inici gaire prometedor, però en canvi ens descobreix un autor, aquest tal Tucholsky, de qui un dia d’aquests haurem de parlar, perquè també va fer la seva clandestina escapadeta andorrana. Però avui havíem vingut a parlar de Breslauer, i ja els advertim que la precisió geogràfica no és el seu fort: “Des de Barcelona ens vam dirigir cap al nord-oest, passant per Montserrat i cap als Pirineus. Només em recordo del nom de la Seu. Vam visitar Loiola [!], recentment abandonada pels jesuïtes. A Andorra hi plovia, efectivament, i hi vam estar poc temps; de seguida vam enfilar cap a Pamplona. No era temps de fiesta [som al maig del 1933, i es refereix als sanfermines, que habitualment són al juliol] però ens hi vam quedar uns dies per impregnar-nos de l’atmosfera descrita per Hemingway. Semblarà estrany, però va ser un viatge interessantíssim, tres setmanes en total, i en canvi no ha deixat cap rastre perdurable en mi. Espanya m’ha resultat sempre un país estrany, i quan hi he tornat, anys després, només me n’ha interessat el Prado. Encara no sabria dir per què.”

Espanya, sí, i cal suposar que també Andorra, el país de la pluja i de la boira. Però com que no som rancuniosos, Breslauer –que es va instal·lar el 1939 a Suïssa i des d’aleshores es va guanyar la vida com a marxant d’art– deixarà des d’ara mateix de ser una estranya per a nosaltres. Aquestes fotografies s’ho mereixen, ¿no?