Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Canillo, Meritxell, construcció, Josep Moles Demunt, Arxiu Nacional, Bofill, Esteve Albert, Pessebre Vivent
Andorra, Canillo, Meritxell, construcció, Josep Moles Demunt, Arxiu Nacional, Bofill, Esteve Albert, Pessebre Vivent

Meritxell, ‘under construction’


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Josep Moles Demunt (Arxiu Nacional)

“Vaig fer l’electricitat de Meritxell. Tota: des de la calefacció que corre per sota del sòl, les campanes electrificades i el parallamps d’ions –avui deu estar prohibit, un artefacte com aquest– fins a l’última bombeta del santuari. Tot.” Ho recordava dimarts amb legítim orgull l’escaldenc Josep Moles (1925) a compte de les 132 diapositives que acaba de dipositar a l’Arxiu Nacional i que documenten la construcció de Meritxell, un episodi sorprenentment absent als fons fotogràfics de l’Arxiu. Fins ara, és clar. I el documenten des d’abans i tot que es mogués una pedra.

Mirin, si no, la primera imatge de la sèrie, que ni el mateix Moles recordava haver fet però que forma part de la col·lecció: el santuari vell, calcinat –el foc, ja ho saben, el va arrasar accidentalment el 8 de setembre del 1972 a la nit– i a l’esquerra el tros de prat, just a sota del camí ral, on entre el 1974 i el 1976 s’aixecarà el nou. La devia fer, diu, amb Carles Mariné, el constructor de Meritxell. Les altres fotografies no són menys espectaculars, amb els primers desmunts del terreny, la torre del campanar encara sense la pell i dos operaris col·locant els panells de coure de la coberta. I n’hi ha quasi un centenar i mig més, esperant torn per ser digitalitzades, i cal esperar que penjades a l’Arxiu en Línia.

Que aquest petit tresor el tingués Moles a casa té una explicació: l’afició a la fotografia, que practicava des de jove, diu. Per això duia sempre a sobre una càmera. Això és el que va fer els tres anys que es va allargar la construcció del santuari nou, i per això va deixar constància de totes les fases de l’obra. En diapositives perquè, diu, era el format que utilitzava en les excursions familiars: disparava el carret i els diumenges a la tarda organitzava la reglamentària projecció amb la parentela i els amics. No hi ha cap altre secret perquè la fotografia sempre ha sigut per a Moles una pura afició, sense cap pretensió ni vel·leïtat professional. Tan sols en una ocasió, recorda, en va presentar una en una col·lectiva al país –un concurs casteller a Vilanova, amb l’anxaneta que semblava levitar sobre el castell– i es va trobar que l’any següent l’espavilat de torn l’havia fotografiat i presentat com si fos pròpia. Va callar, però mai més.

La sèrie de Meritxell la va fer majoritàriament amb una Chinon d’òptica fixa que li havia recomanat, atenció, Josep Alsina amb l’argument irrefutable que era una màquina “collonuda”. Encara la conserva, com les altres vuit que han passat per les seves mans, des de la Kodak Box del 1925 que va heretar del seu germà fins a la Canon digital que utilitza avui sense manies, passant naturalment per la històrica Voigtlander. Les 132 diapositives de Meritxell són tan sols una petita part de la seva col·lecció. En conserva prop d’un miler més, que, a banda d’escenes familiars, es fixen especialment en algunes de les fites urbanístiques de l’últim mig segle escaldenc, des de la construcció de Caldea fins a la urbanització del Prat del Roure perquè, diu, “sempre m’ha agradat posar una mica el nas per tot arreu”.

Ràdio, guerra i misteri

També en conserva, atenció, del Pessebre vivent: ell treballava llavors per a Vicenç González, l’electricista d’Escaldes –de fet, diu, “l’únic que hi havia a l’època a tot el país”–, amb qui havia après l’ofici als primers anys 40: “Esteve Albert em deia: posa-hi un llum, aquí, que hi sortirà un àngel; aquest caminet, que es vegi bé, que hi ha de pujar la Mare de Déu a cavall; aquest pastoret, cuida-me’l, que es vegi com plora... I anar fent.” Més encara: va ser ell a qui, el 1962, quan el Pessebre se’n va anar en orris, li va tocar desmuntar la paradeta, incloses les estufes de llums infrarojos que s’havien instal·lat a les graderies. I treballava per a aquest mateix González de cal Ferreró –bon nom per a un electricista– quan el 1944, al final de la II Guerra Mundial i qui sap si amb alguna operació encoberta pel mig –¿alemanya?, ¿aliada?–, va viure un episodi insòlit i que ara revela per primera vegada: “Em van portar a un garatge d’Andorra la Vella perquè en fes l’electricitat. A fora hi havia cotxes Citroën amb la matrícula tapada. I a l’interior, una desena d’armaris de dos metres d’alt. Com que havia estudiat ràdio, de seguida vaig veure que eren els cossos d’una emissora, allò. Vaig fer la meva feina, però, pel que jo sé, aquella emissora mai no va emetre; no sé si als propietaris no els van donar el permís que deien tenir... Ni tampoc on van anar a parar, aquelles andròmines...”

Moles té més anècdotes, és clar, a banda d’un germà passador a la II Guerra Mundial: Albert, traspassat el 2007 i que fins que la guàrdia civil el va capturar, el setembre del 1943, va guiar una vintena d’expedicions. Per exemple, i tornant a Meritxell, com es va decidir la calefacció del santuari: “Bofill venia poc, però quan ho feia li agradava parlar amb els operaris. Pensa que podíem ser entre 30 i 40 persones, treballant-hi. I un dia va i ens demana si algú té alguna idea per escalfar l’edifici. Li vaig parlar d’un fil d’alumini que irradiava calor a través d’un circuit de 48 volts i que sabia que feien servir a la factoria d’Airbus i en una autopista belga per combatre el gebre. Li devia agradar perquè va demanar el pressupost. És el sistema que encara funciona avui: tres bobines, potser un quilòmetre de fil, estès per sota del terra del temple.” Així que quan notin aquella escalforeta als peus, ja saben de qui és la culpa.

Andorra
Canillo
Meritxell
construcció
Josep Moles Demunt
Arxiu Nacional
Bofill
Esteve Albert
Pessebre Vivent

Compartir via

Comentaris: 5

Comentaris

Il me semble que l'incendie qui a détruit la chapelle de Meritxell a eu lieu dans la nuit du 8 septembre 1972.
imatge de andresluengo
Té tota la raó, Sr. Louviau. Ho corregim immediatament. Gràcies per la precisió i perdoni el lapsus.
M'ha agradat molt el seu article. Gracies!
Hola. Bona tarda. L'i volia comentar que no va ser entre el any 1973 ,sino que es va posar la primera pedra el 8 de setembre de 1974 i les obres es van comenca entre el maig i juny de 1975 i es va inaugura el 8 de setembre de 1976. Molt atentament.
imatge de andresluengo
Bon dia, Sra. Cerqueda: entre tots acabarem fent la cronologia precisa del nou santuari. Gràcies de nou per l'aportació.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte