Un cisma de pel·lícula
Neix amb mal peu, l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques del Principat d’Andorra, also known as ACPA. O millor dit, el projecte d’acadèmia, perquè el que es presentarà el 10 de febrer al Centre de Congressos de la capital serà una cosa aproximada, però no ben bé l’Acadèmia: hi falta el vistiplau de Cultura, un tràmit administratiu es veu que necessari per obtenir el certificat definitiu del Registre de Societats i que el departament ha anat retardant –fins a cinquanta dies, diu el president de l’ACPA, Josep Pozo: ja fora de termini– i que en qualsevol cas ja no arribarà abans del 10 de febrer. Pozo fregava ahir la indignació davant del que considera gairebé una deslleialtat del ministeri, que –sosté– des que els promotors de l’Acadèmia els van comunicar a l’estiu la intenció de constituir una entitat que aglutinés els professionals del sector, “ens van donar tot el suport i ens van animar a tirar endavant”.
Va ser així exactament fins divendres passat, quan van rebre un comunicat oficial en què se’ls informava que el ministeri hi retirava el suport. Els motius? D’una banda, un grapat de pintorescos tecnicismes jurídics de l’estil que, segons el gabinet jurídic del Govern, una acadèmia pròpiament dita hauria de ser –i citem literalment el comunicat de Cultura– “una entitat similar a la societat de drets d’autor” i que, abans de donar-hi el vistiplau, caldria elaborar una legislació “especial”, amb intervenció “parlamentària” i posterior control del Govern.
A les reticències jurídiques s’hi ha d’afegir el rum-rum de fons que feia temps que se sentia al sector i que la marxa enrere del ministeri ha fet aflorar finalment en forma de cisma, per no dir-ne guerra oberta. Per dir-ho en els termes amb què Cultura ho va traslladar a l’ACPA, “els últims dies hem rebut una quantitat important de trucades, visites i missatges de persones relacionades amb els sectors audiovisual, cinematogràfic i escènic per traslladar-nos l’alarma que ha causat l’anunci de la creació de l’Acadèmia sense tenir-ne el coneixement suficient i desmarcant-se absolutament i radicalment del projecte”. L’argument que fonamenta l’oposició d’una part important –i coneguda– de la professió és que “abans de crear una acadèmia cal definir les necessitats del sector, constituir-se en una associació que vetlli pels interessos de tots els professionals, i finalment, quan la indústria realment existeixi, crear si cal una acadèmia”. En cas contrari, conclouen, “és com començar la casa per la teulada”. I aquesta, sosté el ministeri, és “l’opinió generalitzada del sector”.
Naturalment, Pozo va entrar ahir al drap. D’entrada, no entén per què la tramitació legal de l’entitat, amb els estatuts degudament aprovats, s’ha quedat encallada en alguna taula del ministeri. Pel que fa a la representativitat, sosté que l’Acadèmia arrencarà amb una quarantena de membres actius –entre numeraris, associats i júniors– i una vintena més que s’hi associaran “ben aviat”: “És que ni que fóssim tan sols dos, tindríem tot el dret d’associar-nos, però la realitat és que som una quarantena i que l’acadèmia catalana, per posar un exemple, es va engegar el 2008 amb 48 membres: 48! Que no som representatius!?”
Òbviament, tampoc comprèn per què el ministeri creu que cal una legislació ad hoc precisament per a l’acadèmia –es va fer res de semblant, es van posar tants pals a les rodes a l’acadèmia de gastronomia d’Andorra i els Pirineus?, es demana legítimament– i troba surrealista que des del ministeri es pretengui tutelar-la: “Això no passa amb cap acadèmia del món.” Pel que fa a les “trucades, vistes i missatges” de professionals “alarmats”, diu Pozo que l’acadèmia ho és de les arts i de les ciències cinematogràfiques –que no és el mateix que audiovisuals, i molt menys escèniques–; que els membres de l’entitat són precisament el sector més representatiu de la indústria, “els que rodem efectivament llargmetratges”, que tothom té naturalment dret a mantenir-se’n al marge –“Però llavors no vagis criticant pel darrere: deixa’ns fer”, demana– i que de totes formes ell personalment ha intentat reconduir la situació i calmar els ànims, “però hem topat amb la més absoluta indiferència, per no dir-ne rebuig”.
De fet, conclou, “hem rebaixat els requisits per obrir les portes al màxim nombre de professionals: es pot ser membre numerari amb dos, en algunes categories fins amb un de sol, llargmetratges al currículum. Però hi ha d’haver uns mínims, perquè pretenem que sigui una acadèmia de veritat, amb professionals de veritat”. I el que més li dol, acaba, és que en lloc de mirar d’asseure totes les parts a la mateixa taula per intentar arribar a un cert consens, el ministeri no hagi fet el mínim gest. Però no ho dona tot per perdut: “Tenim dret a constituir-nos com a associació, estem convençuts que ens acompanya la raó jurídica i també la raó moral, i anirem fins on faci falta per defensar els nostres interessos. Dit això, espero que el ministeri recapaciti perquè aquesta situació no és bona per a ningú, i amb el seu vet serà difícil avançar.” Mala peça al teler.
Pozo: una figura controvertida
La veritat és que entre els noms que més sonen en el panorama de l’audiovisual –en sentit ampli, si us plau– Josep Pozo genera certa urticària. Li retreuen des d’afany de protagonisme fins a malentesos laborals –diguem-ho així– amb alguns dels professionals que han participat en els seus projectes. També la deslleialtat de criticar les subvencions públiques als projectes dels altres quan la productora Imminent s’ha beneficiat també d’ajudes per promocionar els seus títols en festivals internacionals. Per no parlar, conclouen, d’haver utilitzat sense permís el nom d’alguns d’aquests professionals per anar a vendre l’Acadèmia. El cas és que Pozo es va instal·lar el 2012 en aquest racó de món i que, amb tots els peròs que s’hi vulguin i puguin posar, des d’Imminent s’ha erigit en aquest temps en el més prolífic dels nostres directors. Que no és gaire dir, això també. Però en sis anys ha dirigit un curt (Clodette) i dos llargs (Nick i 73’), amb un tercer en perspectiva (Danger). Aquests són els fets. També ho és, un fet, que cap de les produccions s’ha estrenat encara comercialment. Coincidint amb la presentació de l’Acadèmia, que continua programada per al 10 de febrer, es farà la preestrena de 73’, rodada l’any passat en paratges d’Anyós, amb Alain Hernández, Pep Munné i Elisabeth Terri als papers protagonistes.