Josep Obiols, pagès, tofonaire i lexicògraf (aficionat): “Massa sexe debilita; d’aquí la dita: ‘Al juliol, ni dona ni cargol’”

“A tots los fills, amics i venedissos de la vall de Cabó.” Aquesta és l’endreça que obre el miler llarg de ‘Dites, refranys i paraules’ que Josep Obiols (el Vilar, 1942) ha recollit en aquest sucosíssim llibret que acaba de publicar Salòria. Un volum que pretén salvar de l’oblit una manera de dir ancestral i per a molts quasi incomprensible.

Aquest miler llarg de dites i refranys, vostè encara els diu? O ja estan en vies d’extinció?

La majoria els he recollit de la gent gran de la vall i del país. Un bon grapat ja són difícils de sentir.

Els nascuts, posem que a partir dels 80, els utilitzen?

Cada vegada menys. La meva generació ha assistit a la des­aparició d’un lèxic que s’havia fet servir en aquest territori durant segles. I aquest llibre pretén precisament deixar-ne testimoni abans que mori del tot.

Ressuscitar-lo és inviable. Llavors, per a què serveix recollir-lo en un volum?

Precisament perquè és una manera de parlar que es perd, que ha sigut la meva i que m’estimo.

Què hem perdut, perdent aquestes dites i refranys?

Expressivitat i també matisos. Ara a tot arreu es parla igual, no hi ha lloc per als localismes i per a les maneres de dir que conferien sabor a la parla de la vall.

Quan comença a decaure per convertir-se en una relíquia lingüística?

Als anys 60, quan van anar desapareixent els padrins de la generació anterior a la meva. Nosaltres encara ho hem mantingut, però per als que venen al darrere, com tu dius, això és arqueologia.

Per culpa de qui? O de què?

De l’emigració que va despoblar la vall, i potser també de la gent que va venir de fora –l’estiueig, el turisme– i que, com és natural, va portar la seva manera de parlar. Pensa que abans aquí només érem els que hi visquíem i prou. S’ha perdut paraules, sí, però també, i potser sobretot, la pronúncia.

Avui som conscients del valor d’aquesta manera de dir que diu vostè, però hi va haver un temps que feia rústic, que feia de poble.

I tant! Segons com parlaves, i segons on!

Hi predominen les dites referides al bestiar, les feines del camp, el santoral i les herbes remeieres. Un món que per a la gent de 50 cap a baix és pràcticament marcià.

Avui es treballa d’una altra manera; no només això: és que les feines són unes altres. Molts dels oficis han desaparegut, i avui és molt estrany tenir animals a casa. I més encara anar treballar al camp.

Se les coneix totes, les que ressenya al llibre?

No en tingui cap dubte.

Doncs si m’ho permet, el posaré a prova: “Per Sant Blai, un pas de cavall.” Què vol dir, això?

Es refereix a la crescuda del dia, que comença a allargar-se el 21 de desembre: “Per Nadal, un pas de pardal”; “Per Sant Esteve, un pas de llebre”, i per Sant Blai, que s'escau el 3 de febrer, "un pas de cavall”. Aquest és el sentit.

També n’hi ha d’escatològiques: “Per Santa Tecla, lo cul no té regla.”

Abans no es menjava d’altra fruita que la quina es collive als arbres del país, no com ara, que tot l’any tenim de tot. Així que quan resultava una abundància gran la gent se n’atipava. La fruita ja sap que laxa, si se’n menja massa; inclús s’agafa diarrea. “Que lo cul no té regla” vol dir que s’ha d’anar molt sovint al vàter.

Ja, però, per què precisament per Santa Tecla?

Perquè per Santa Tecla, el 23 de setembre, és el temps que es collive la fruita.

“Nadal en dijous, crema l’arreu i ven los bous”: tampoc no el veig clar.

Ens ve a dir que l’any següent serà un mal any. No sabria dir si és gaire fiable. Recomana que venguis los bous perquè no tindràs ni per donar-los menjar.

“Lo febrer mata més corders que un carnisser”: de veritat?

Com que abans no hi havia l’alimentació que ara tenim per al bestiar, si los animals sortiven una mica flacs de l’hivern, un febrer variable, que és com acostumen a ser, els acabava de rematar i els més dèbils moriven.

Abunden els que tenen un tonet misogin. O un tonàs: “Al juliol, ni dona ni cargol.” Però no són fàcils d’interpretar.

És que el juliol era un mes de molta feina, a pagès. Molta: se segava i es bative. I com que una dona demana temps, i a més fer massa ús del sexe debilita, d’aquí la recomanació.

Això de la dona ho entenc. Però, per què tampoc calia tastar cargols?

Perquè segons com fan mal. Però espera, perquè també n’hi ha una altra que diu tot el contrari: “Cargol i dona, tot l’any és bona.”

En què quedem?

Agafem-nos com millor ens vagi.

Ja que anem per aquí: “Amb rucs i dones no es camina totes les hores.”

Les dones són molt entretingudes, s’aturen a enraonar. Com els rucs, que tenen una merescuda fama de tossuts, segons com els costa de fer-los caminar.

Passem ara a les xenòfobes: “De ponent, ni vent ni gent.” Què hi hem d’entendre, per 'ponent'?

Els de la banda del Pallars havien agafat fama de no ser gaire nobles. Sense cap raó, en la meva opinió.

I n’hi ha que sonen pelet classistes: “Mosso, criada i gall, només un any.”

Perquè passat l’any mosso i criada agafen confiança i acaben manant més que l’amo; com els galls. Però és clar, hi devia haver de tot perquè de mossos i criades n’hi havia que s’hi estaven molts anys, en una casa.

La sèrie dedicada a les herbes remeieres... Per exemple: “Ceba bullida allarga la vida.” O “Els espinacs, menja’ls a sacs...”. Funci­onen?

Bé ho feien, els padrins d’abans. Personalment, no ho he practicat, així que no en puc donar fe.

“Fer el Simon de l’oncle...” Resolgui’m aquest jeroglífic.

Fer el desentès.

“Lo dot de Ribelles: cul i mamelles”!?

Es deia d’una dona que tenia una bona pitrera i un bon darrere; encara que vingués d’una casa pobra, no importava perquè ja tenia lo dot de Ribelles.