Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Antoni Caus, Editorial Andorra, La síndrome de l'escala, relats, conte, narrativa, poeta
Andorra, Antoni Caus, Editorial Andorra, La síndrome de l'escala, relats, conte, narrativa, poeta

(Auto)biografia del perdedor


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Els ho havíem advertit fa anys, modèstia a part: un Sant Jordi que Antoni Caus va fer circular clandestinament Repetició i diferència, poemari amb què s’havia endut el Martí i Pol –ell, que és fill literari de Kafka i Bernhardt– i que van llegir quatre gats. Cap era editor, es veu, perquè Repetició i diferència continua incomprensiblement inèdit en un país on es publica quasi tot. Caus, barceloní del 1963, veí de la Cortinada i fill de cabaler de la Segarra, com li agrada dir-se, era el poeta. El poeta que feia anys que esperàvem. El vici d’articulista –segona època– el cultiva en aquest tros de diari dilluns sí, dilluns no, i la poteta de (micro)narrador l’havia ensenyat perquè no fos dit al concurs de literatura exprés –també se’l va embutxacar, és clar.

Doncs ara les ensenya totes dues –les dues potetes, s’entén– a La síndrome de l’escala, setze (micro)relats amb què Editorial Andorra fa un exercici de justícia poètica: Caus, el nostre autor més secret i potser també el nostre autor més (auto)maleït, s’estrena per fi com a autor amb tots els ets i uts. Passat el mig segle de vida, perquè ell fa com Borges, que deia que s’enorgullia més dels llibres que havia llegit que no dels que havia escrit. I això que no és l’argentí un dels autors del seu santoral. Sí que hi figuren, ja ho han vist, Bernhardt i Kafka, i com que es considera per sobre de tot poeta –“Tota la resta és secundari”, diu–, afegim-hi també Pavese, Pessoa i Auden, Carner, Foix i Ferrater (Gabriel, és clar): “M’agrada escriure, i escric cada dia, però no em considero escriptor; de fet, que un editor arrisqui el seu capital per publicar el que escric em deixa perplex. Però el que m’agrada de veritat és llegir.” Ja ho deia Gloria Fuertes, ara que toca rescatar-la del panteó dels friquis gràcies al centenari: “Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta; solo el poeta puede no escribirlos, y serlo.”

El recull deu el títol a l’esprit de l’escalier diagnosticat per Diderot abans que pel Vila-Matas de Preferiría no hacerlo: “Sempre trobo la resposta correcta després de marxar del lloc on m’han formulat la pregunta; de vegades, a les escales; d’altres, al cap d’uns anys”, diu Caus. Aquest és el to del volum: un mal de vivre, per no dir-ne directament fastigueig, amb unes engrunes de cinisme i mala bava, que es manifesta en el crim amb regust de venjança laboral de Matèria primera; en el perdedor vocacional amb banda sonora de Bécaud –T’es venu de loin– d’Ad amicam, i en el terratrèmol matrimonial i metaliterari de La ràbia, amb una altra ànima perduda, lector compulsiu d’Irving (John, se suposa) que a la dutxa s’estimula amb el Canigó, Terra baixa, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi –“Just lo front port vostra bella semblança”– perquè cadascú, en fi, s’arregla com pot.

El volum s’articula al voltant de Jazzy, que és cronològicament el més antic dels setze relats –posem que dels primers 90– i literàriament el més experimental –una mena de jam session, barrejada d’escriptura automàtica i periple més o menys lisèrgic– i tot ell està traspassat –diu l’autor, i l’haurem de creure– per una certa reflexió al voltant de la masculinitat: “La perplexitat del mascle alfa quan descobreix que ni és alfa ni té cap rama al darrere.” Glups. Adverteix Caus que no busquem en els relats referències vagament biogràfiques encara que hi surti un paio alt (com ell), pelut (com ell) i sense afaitar (com ell), perquè la literatura “és sempre ficció i qui digui altra cosa, menteix”. Però si hi busquen alguna clau, és molt probable que l’hi trobin: a Un guió hi fa sortir Alexina Bofarull, autora incògnita d’un sensacional recull de poemes lèsbics –Pluja d’estiu, per si els pica la curiositat– que ell mateix va prologar fa uns anys. Si és que no és un dels heterònims de Caus, és clar. I Final teatral, amb una alumna d’escola d’escriptura convertida en assassina literària: del seu professor, per cert, i no cal que els diguem que Caus, en una altra vida i abans de guanyar-se les garrofes com a corrector lingüístic, va ser exactament això: professor. Per no parlar una altra vegada de Matèria primera.

El millor de tot plegat és que això és molt probablement tan sols el començament. Que té un parell de calaixos plens de papers i paperots, diu. Potser no són els dos baguls que va deixar Pessoa en traspassar, d’acord, però recordin David Gálvez, un altre que no tenia pressa a debutar: va començar un dia quasi per accident i la resta ja la sabem. Caus tornarà i això, no en tinguin cap dubte, és una excel·lent notícia per a la literatura d’aquest país. La síndrome de l’escala és el millor que li ha passat des de Cartes mortes. Tastin-la i en parlem. Quasi res.

Andorra
Antoni Caus
Editorial Andorra
La síndrome de l'escala
relats
conte
narrativa
poeta

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Tot i no agradar-me saber-te amagat, és joia saber que el teu amagatall és rere ploma i paper.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte