Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, tartera, Carroi, Land art, biennal, Sellarès, refugiats, Som
Andorra, tartera, Carroi, Land art, biennal, Sellarès, refugiats, Som

Marc Sellarès, artista del paisatge: "El millor punt per observar ‘Som’ és entre el quilòmetre 0 i Carlemany”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: ALA

L’home d’aquí dalt, de cara, amb cabell i sense ulleres, és el creador que ha concebut la intervenció estrella d’aquesta edició de la biennal de ‘land art’: els dos refugiats que ens interpel·len des de la tartera del Carroi. Bomber a la vida real, i autor del bosc de creus de soques socarrimades d’Òdena, no tem ni els elements ni els vàndals i diu que la instal·lació podria quedar-se –podria– més enllà de juliol. La biennal, per cert, arrenca demà.

Ha quedat tal com ho havia projectat?

Millor i tot. Però la pluja ens ha fet una mala jugada i encara queden els típics serrellets per liquidar-ho.

Què falta, exactament?

Acabar el peu i retocar els ulls. Detallets perquè les siluetes es vegin amb més nitidesa.

Quants dies han enterrat a la tartera?

Hi hem pujat set dies, de moment. Uns dies érem cinc, altres vuit. I treballant deu hores diàries. Però vam començar a projectar-ho a principis de febrer. Tres mesos intensos, perquè he somiat cada nit amb la tartera.

De quin material són, les siluetes?

Lona de polièster de molt bona qualitat. Restes de sèrie, perquè era més econòmic i també per donar una segona vida a un material que no hauria sortit al mercat.

I quina superfície ocupa?

Prop de 5.000 metres quadrats. Pensa, però, que en els punts més estrets hi ha molta tela que està plegada.

Quilos?

La cara del nen, cap a 70, per fer-nos-en una idea.

Ho van pujar a l’esquena, com els gloriosos paquetaires?

Al principi el carregàvem a pes, però era esgotador. Un helicòpter ens va acabar pujant bona part del material fins a mitja tartera. Si no, hauríem patit encara més.

Com es fixen les lones?

Amb pedres de la tartera.

I resisteix?

I tant. Els tres mesos de la biennal, ben bé. Si cau una tempesta forta és possible que alguna punta es mogui i que l’hàgim de pujar a reparar. Però esperem que sigui l’excepció. Està molt ben fixada, creu-me.

Quants metres fan, les siluetes, des del cap fins als peus?

Prop de 400. Quan acabem els peus, cap a 420.

Una vegada eren a la tartera, i sense perspectiva, com ho feien perquè cada pedaç anés al seu lloc i el conjunt fos identificable?

Vam traçar un eix central que divideix la tartera en dues meitats i a partir d’aquí vam marcar una quadrícula amb pintura biodegradable, que desapareix al cap d’uns mesos. De fet, es tractava tan sols de passar la quadrícula del plànol a la quadrícula gegant de la tartera.

 Tan fàcil tampoc no sembla.

El problema gros és que la tartera no és ben bé plana; a l’hora d’estendre les teles hem hagut de tenir en compte els tres o quatre pendents més pronunciats perquè, si no, des de baix les siluetes es veurien distorsionades.

Tenien a baix algun xivato que els deia si anaven bé (o no), m’imagino.

Doncs no. Cada nit, amb el teleobjectiu, fèiem la fotografia des del punt de Carlemany des d’on vam projectar les siluetes, per comprovar que anàvem bé.

Des d’on l’hem de veure, per obtenir la millor perspectiva?

Entre la rotonda del quilòmetre 0 i Carlemany. És des d’on pensem que serà visible des de més punts. Això ens va obligar a distorsionar la imatge i a fer les siluetes molt més grans. Per això des del parc Central es veuen un pelet tortes. Exactament.

Li han deixat el millor aparador artístic del país.

Un privilegi, ho sé. Per això quan m’ho van proposar ens vam llançar de pet a un projecte tan ambiciós i tan complex. De fet, al principi no tenia clar que fos possible. Ho ha sigut, però tots els que hi hem participat hem acabat trinxats. Però ha valgut la pena.

Hi ha qui fa dos anys no entenia que es toqués la tartera.

També ho sé. Estiguin tranquils que hem respectat al màxim la tartera. No la farem malbé. Com a molt hem mogut alguna pedra, però no hem emprenyat cap animal ni hem arrencat cap planta. La pintura, insisteixo, és biodegradable. I el missatge que hi ha al darrere s’ho mereix. Andorra ha sigut tradicionalment lloc de pas: on millor per parlar de refugiats? Miquel Mercè deia que el seu llençol no era una obra d’art sinó una intervenció i prou.

'Som', què és?

Una instal·lació, és clar, i des del moment que està concebuda per transmetre aquest missatge que dèiem, entenc que ja és una obra d’art

Fa dos anys als vàndals els va faltar temps –deu dies– per pujar a la tartera i deixar-hi la marca del cafre.

Les meves instal·lacions a la natura queden a les mans de les inclemències meteorològiques... i també del que hi puguin fer els animals, inclosos els humans. Forma part de la peripècia de l’obra. L’acció dels vàndals també és una intervenció. Una creació destructiva, si vols, que té el seu discurs, ens vol dir alguna cosa.

Vaja, que no pujarà a reparar-la, si cal.

Ja ho veurem.

Són dos refugiats, això ho sabem, però no sirians, sinó els seus fills. Per què?

Tots som refugiats potencials, i els catalans sempre tenim present l’Estat espanyol, tan poc democràtic. La possibilitat que els catalans ens convertim un dia en refugiats és remota, però no del tot descartable. Alguna vegada m’ha passat pel cap.

Què passarà, quan s’acabi la Biennal?

En principi el tracte és retirar la lona. Si té acceptació i se’ns demana d’allargar-ho, parlem-ne. Si no, la guardarem perquè hi he posat molt de mi i m’agrada conservar les obres. Qui sap si mai la tornarem a muntar.

Hipotèticament, podria quedar-se a la tartera fins que els elements la desintegressin?

Costaria molt; de fet, no acabaria de desaparèixer mai perquè el material és molt resistent. Però, de moment, l’únic que està clar és que d’aquí tres mesos la traiem.

Andorra
tartera
Carroi
land art
Biennal
Sellarès
refugiats
Som

Compartir via

Comentaris: 3

Comentaris

És d'agrair que hi hagin artistes que pensin en les persones desafavorides del món i es preocupin pels problemes d'aquest món. El que potser no sap l'autor d'aquest espectacular mural és que els refugiats a Andorra no van ser tant ben acollits com deurien i hi ha qui va fer fortuna assaltant-los i rovant-los, per no dir coses més greus. 78 anys després encara queda per netejar aquest episodi trist de la nostra història.
No entenc d'art ni m'hi dedico, però realment puc dir quan alguna cosa m'agrada i quan no. En aquest cas es impactant la força que transmet aquesta obra amb les seves dimensions i el seu emplaçament que posen de manifest la dificultat en la execució. Però la meva pregunta és: No es una mica hipòcrita? quants refugiats s'han acollit a Andorra a dia d'avui? Perdoneu però algú ho havia de dir. De poca cosa serveix pressumir si no prediquem amb l'exemple. Em fa pena.
Es magnífic que l'Art ens hagi arribat des que l'home va sentir la necessitat de parlar amb els contemporanis i el futur de la humanitat! Moltes felicitats, us podem arrenglerar amb els grans Cicles artístics! Però --a més, al meu entendre-- X 6N225el més important de la vostra obra és el contingut! Enhorabona, grans artistes!!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte