Isidre Escorihuela, conservador dels fons fotogràfics de l'Arxiu Nacional:“Llàstima que no s’aprofités el BIC per fer la difusió que Alsina mereix”

Dir-li Doisneau de muntanya, és exagerat?

No és exagerat... en el seu primer període, en què va estar molt influït per l’escola humanista francesa. És una fotografia de carrer, de proximitat, de ser-hi sense que es noti, per captar el que se’n diu l’instant decisiu, el moment màgic.

Una etapa que s’allarga... fins quan?

Posem que fins als anys 60. La seva fotografia evoluciona al ritme del país. I es torna més monòtona, més convencional, com si perdés l’alegria, la frescor i l’encant de la primera època. En la meva opinió, aquest canvi està directament relacionat amb el boom d’Andorra.

De què parlem, quan parlem de Josep Alsina?

El fons és enorme, cap a 20.000 fotografies. En vam fer una selecció abans de posar-les a consulta pública, i en van quedar unes 16.000. Les altres les vam descartar en aquest cas per repetitives, però sabem que hi són perquè estan referenciades.

Quan les penjaran a l’Arxiu en Línia?

Calculem que entre finals de gener i principis de febrer n’hi abocarem cap a un miler, majoritàriament inèdites.

En coneixem una part mínima, d’aquestes 16.000: amb prou feines la sèrie de Carlemany des del balcó de casa seva. Quin és l’‘altre’ Alsina?

Personalment, m’interessa sobretot quan agafa la càmera i surt al carrer a retratar el que veu, sigui un bateig, la festa major, les caramelles o la vida quotidiana dels veïns. I té també molta fotografia de muntanya, perquè n’era un gran aficionat. No tan singular com la urbana, en la meva opinió.

Quin lloc ocupa entre els fons de l’Arxiu?

Quantitativament, immediatament després del servei fotogràfic del Govern i del fons Peig.

I qualitativament?

Aquest primer període en clau humanista el converteix en el número u dels fotògrafs de la seva generació a casa nostra. Sens dubte, en la meva opinió.

Ja que en parlem, en quin punt es troba, el fons Peig?

Doncs tot digitalitzat, amb la sorpreseta que ens han sortit prop de 67.000 fotografies, un bon pessic més que les 60.000 que ens pensàvem. Està també descrit, i la feina pendent és encaixar-ho. Una feinada ingent, d’altra banda. No l’acabarem abans de l’any que ve.

És prou conegut, Alsina? I s’ha celebrat com mereix, la declaració del fons com a bé d’interès cultural (BIC)?

El coneix la gent gran d’Escaldes. I para de comptar. La llàstima és que no s’aprofités el BIC per fer-ne el ressò que indubtablement mereix.

Què s’hauria de fer, en la seva opinió? No n’hi ha prou d’abocar el fons a l’Arxiu en Línia?

En absolut. Penso que les institucions, no sé quina, haurien d’apostar per la difusió dels fotògrafs del país a les escoles. És la nostra cultura, és cultura pirinenca i és també una eina per entendre com érem no fa tant.

Quina càmera utilitzava?

Li devien apassionar els trastos fotogràfics i fa servir des de minúscules càmeres Minox fins a plaques de 9 per 12 centímetres: entremig, tots els formats imaginables. Però sobretot treballa en 35 mil·límetres i en format 6 per 6 centímetres.

Blanc i negre?

El 99% del que tenim és en blanc i negre, probablement perquè era el que ell mateix es podia processar en aquells moments.

I tot això, per pura vocació. Mai no va guanyar-s'hi la vida.

Exactament. Encara més: en la primera exposició, el 1988, quasi el van haver d’enganyar perquè anés a la inauguració. Deia que no volien que l’ensabonessin. No en volia, de copets a l’esquena.

Els últims temps han aparegut els fons Casal i Vall, el fons Moles i les plaques de la sentència del 1943 del fons Pomares: hi ha més tresors, allà fora?

Segur. I el millor de tot és que hi ha una conscienciació creixent que ens trobem davant d’un patrimoni que ens incumbeix a tots i que qui troba material d’aquest ens el porta perquè el conservem i el difonguem. Diria que és el fruit de molts anys de feina ben feta.

És lògic que des del 2005, precisament amb Alsina, no s’hagi fet cap exposició física amb fotografies de l’Arxiu?

No en té cap, de lògica, perquè una exposició física té una potència que no tindrà mai una mostra virtual, i perquè aquests anys s’ha fet una feina de recerca important sobre els pioners de la fotografia nacional. S’ha penjat a les xarxes socials, sí, però la gràcia dels pioners és que la gent pugui veure copiats manuals de les plaques originals, no una còpia digitalitzada.

Triï una fotografia d’Alsina.

La del CAEE: la dona i el fill d’Alsina passejant per Carlemany, es creuen amb un mossèn, i nen i capellà es miren un moment. Això és l’instant decisiu. Espectacular.

Una altra?

Una processó: la gentada està atenta al pas. Tothom... menys un nen que s’entreté a mirar el fotògraf. És el moment que Alsina aprofita per disparar.

Recordo cert fotoperiodista que disparava ràfegues: segur que li’n sortia alguna de decent. Fins i tot un rellotge aturat encerta l’hora dues vegades al dia.

Alsina disparava amb rodet, atenció. De ràfegues, res de res. Sí que hi ha sèries, és clar, i quan muntes una exposició tries unes fotografies i en descartes unes altres. Però aquí entra la funció del comissari: escollir entre tot el material el que li sembla més interessant i donar-li un sentit, un discurs. Però podríem anar més enllà: per què no fem una exposició amb les fotos dolentes, desenfocades, cremades o fora de camp?