La ‘bona mort’

Tinc l’esperança que la futura llei de drets i deures del pacient reguli l’eutanàsia. La Declaració dels Drets Humans de 1948 afirma que tots els éssers humans són lliures en els seus drets i en la seva dignitat. La llibertat i la dignitat són drets que l’ésser humà té pel sol fet de ser persona. Tenim clar que som lliures i dignes, és quelcom pressuposat en una societat democràtica, i així ho reflecteix la nostra Constitució, que proclama com a principis inspiradors de l’Estat andorrà el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.

Però la realitat ens fa veure que en molts aspectes no som ni lliures ni dignes. Un d’ells és l’eutanàsia, etimològicament la ‘bona mort’. El concepte de dignitat deriva de la visió judeocristiana de la persona com a ésser creat a imatge i semblança d’un ésser superior i ha arribat als nostres dies a través de la religió. El laïcisme de la nostra societat no l’ha abolit, però l’associa a un valor intrínsec de l’ésser humà.

La persona que és contrària a l’eutanàsia per motius religiosos, morals, ètics... està en el seu dret de triar com vol morir quan arriba la fi dels seus dies i s’ha de respectar la seva decisió. Tanmateix, quan es tracta d’una persona que, conseqüent amb els seus principis o per diferents motius, també vol fer efectiu el seu dret en el sentit d’assolir una “bona mort”, aquesta llibertat –aquesta facultat de l’ésser humà d’actuar segons la seva consciència i els seus drets‒ no és respectada.

Com s’entén que acceptem que l’ésser humà és lliure per decidir la seva vida i que no ho és per decidir la seva mort quan continuar gaudint d’una vida digna ja no és possible?

Sigui com sigui, l’eutanàsia encara és un tema tabú. Se’ns ajuda a néixer, però no pas a morir...

És cert que la renúncia a un tractament mèdic és acceptada, però no ho és la renúncia a la vida quan la persona malalta, pel seu patiment físic o psíquic, requereix la fi, suplica la mort. No se li fa cas i, llavors, el nostre dret a la vida, que comporta el dret a la mort, és vulnerat. Més encara, l’eutanàsia o el suïcidi assistit són considerats delictes. El nostre Codi Penal especifica, en l’article 106, sobre l’homicidi consentit: “En el cas que una persona pateixi una malaltia greu que l’hagi de conduir de manera pròxima i inexorable a la mort, o que li produeixi patiments permanents de caràcter greu i insuportable, i sol·liciti a algú, de forma expressa i inequívoca, que li causi la mort o l’assisteixi executivament a morir, el fet ha de ser qualificat com a homicidi consentit. En aquest cas, qui hagi causat la mort o hagi assistit executivament ha de ser castigat amb pena de presó de tres mesos a tres anys. La temptativa és punible.”

La religió està arrelada en la nostra cultura, i adoctrina, reparteix càstigs i premis, recelosa de les seves parcel·les de poder. Aquestes van disminuint progressivament en una societat en què les pors inculcades durant segles per la seva doctrina s’han vist substituïdes per l’evidència dels avenços científics i els canvis socials, davant dels quals l’Església sovint s’ha mostrat reticent o absolutament en contra (vacunes, contracepció, preservatius per combatre malalties, educació, sexualitat...).

Actualment són molts el creients catòlics que consideren l’eutanàsia com un acte d’amor i compassió cap a l’altre, un acte especial de solidaritat i comprensió, no una acció violenta i punible ni legalment ni èticament. Com deia Salvador Pàniker, és el mateix un acte d’amor que una violació? La conseqüència fisiològica és similar, però la intenció és ben diferent. Doncs no és el mateix donar a una persona una “bona mort” que cometre un assassinat o un homicidi. La diferència és dià­fana.

Properament es discutirà al Consell General la llei de drets i deures del pacient i tinc l’esperança que es consideri l’eutanàsia com una acció de comprensió, afecte i respecte a la dignitat de les persones i no com un acte contrari a dogmes obsolets.