'La Nit dels Indignats', i no la Nit de l'Esport
Mai no plou a gust de tothom, i això que, en aquest país, sempre s’intenta que tothom estigui content, pel pànic a les crítiques. La Nit de l’Esport ja fa anys que és la Nit dels Indignats. Els que reben els premis somriuen satisfets, després d’una temporada esportiva farcida de competicions i de viatges. Els que no reben cap premi ni cap reconeixement fan servir els mitjans que tenen a l’abast per mostrar les seves queixes. N’hi ha d’altres que no ho fan públic perquè la subvenció esportiva que reben està en joc i, actualment, els patrocinadors no sobren; tot al contrari, escassegen. Enguany, i al cap de molts anys, es va demanar als periodistes del país que segueixen dia a dia l’actualitat esportiva uns candidats. No van fer-ne massa cas. I ja és un gran embolic fer el millor esportista d’hivern i el d’estiu. Com sempre per acontentar tothom. Facin el que facin, sempre hi haurà lloc per als indignats. Els premis agraden a tothom, tant si són en metàl·lic com si no ho són. No es va reconèixer, per exemple, l’ascens del CV Encamp, un esport totalment castigat els últims anys, que va tornar a primera nacional espanyola; tampoc, l’FC Santa Coloma, campió quatre vegades consecutives de la Lliga; ni l’FC Encamp de futbol sala, que acumulava molts anys passejant-se per la Lliga... I cap reconeixement a Ilde Lima? Un jugador que ha superat Sonejee en el número d’internacionalitats –a ell tampoc li van premiar–, en una selecció que no juga tants partits com altres països. Quan la intenció és fer content tothom, mai s’aconsegueix. Els que es queixen haurien de ser més atrevits i directes...