Filologia sobiranista

Cada any per aquestes dates l’Institut d’Estudis Catalans posa una mica d’alegria lexicogràfica en les nostres vides i ens proposa el joc aquell tan simpàtic d’escollir el neologisme de l’any. Entre els deu finalistes del 2017 no hi falta la dosi reglamentària de processisme, perquè en aquesta alta hora catalana fins i tot la filologia és independentista. Així que res més natural que hi apareguin animalets com ara cassolada, sobiranisme i –atenció, sorpresa– fer pinya. A casa, hi vam trobar a faltar mantres de la Causa tant o més legítims, com ara mandat democràtic, atur de país, escola catalana –tautologia o oxímoron?– i president a l’exili, que referit a Puigdemont compleix el requisit de ser un terme ja existent, però que ha adquirit un significat diferent del legítim –pensin en Tarradellas, comparin i veuran la diferència. Per no parlar dels Jordis, que en endavant faran per sempre més parella amb los Albertos. Ni de l’escalf, tan entranyable i tendre: segur que l’ha patentat Llach. O de fer un Brussel·les. L’IEC proposa, en fi, altres candidates més o menys previsibles –micromasclisme, gentrificació, hiperventilar, turismofòbia– i una de tan pintoresca com feminicidi: ben aviat sentirem a parlar, glups, de femina erecta i de femina neanderthalensis. A l’altura sideral del donanatge aquell. Però, quin podria ser el neologisme o –per posar-ho més fàcil– la paraula de l’any, nova o no, en aquest racó nostre de Pirineu? Rumiant-hi una mica, de seguida ens en van sortir unes quantes. D’acord que no arribaran a l’altura sobirana (i sobiranista) de l’IEC, però què els semblen mapping, llista grisa, estómacs agraïts, mare superiora, gallardisme o –la nostra preferida, i que Conxita Marsol ens perdoni– tòtem?