Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de andresluengo

Andrés Luengo

Periodista

 

 

Onanisme franquista




Joan-Lluís Lluís es va endur divendres la 58a edició del Sant Jordi, el sarau literari que convoca –quina casualitat– Òmnium Cultural. I se’l va endur no pel reglamentari llacet groc que lluïa a la solapa, complement avui obligatori a l’oasi català si no vols passar per votant d’Inés tornatenacadis Arrimadas –és a dir, per fatxa–, sinó per Jo sóc aquell que va matar Franco, ucronia que especula amb l’entrada d’Espanya a la II Guerra Mundial i amb el magnicidi del dictador a mans d’un maquis –català, naturalment. Pelet oportunista, potser? Ell diu que no, és clar, que en tot cas la novel·la és una “venjança”, i que “escriure que el matava”, ni que fos de mentida i amb quatre decennis de retard, li va resultar –glups– “orgàsmic”. Res a dir-hi sobre els vicis sexuals del personal, naturalment, per rarets que semblin, però potser sí que caldria recordar que fa tan sols tres cursos Albert Villaró ja va plantejar una hipòtesi similar, mooolt similar, a Els ambaixadors, premi Josep Pla 2014. Villaró s’hi donava el gust de pelar Franco a bord del Dragon Rapide. I ben aviat: el 18 de juliol del 1936. Ell no parlava aleshores d’orgasme sinó d’“una gran satisfacció literària”, que com a mínim denota una altra paleta de gustos sexuals. Coincidència? Intertextualitat? Allò altre? És possible que, magnicidi de banda, les ucronies de l’un i l’altre discorrin per camins narratius ben diferents. Però quina santa casualitat. I més tenint en compte que tant Proa com Destino pertanyen a Planeta. Com l’invent funcioni, augurem que Franco morirà literàriament unes quantes vegades més. D’orgasme en orgasme, en podríem acabar dient onamisme franquista, del gènere. Ja se sap que escriure és un vici molt solitari. Coses més rares s’han vist.

Compartir via

Comentaris: 5

Comentaris

Así se dice. A por ellos. Como se atreven escritores de tres al cuarto a ensuciar el buen nombre y quehacer de su admirado y magistral caudillo !.
Hablemos claro y diafáno... e inspirémonos un poco más.
Que hubiera sido de España sin el enérgico mando de su Generalísimo, su sobrada razón y contundente firmeza ?.
Presumible respuesta: un caos de dimensiones descomunales, una patria rebozante de gente desorientada, seres con malas ideas y turbios pensamientos. Suerte tuvimos de él que nos llenó 40 años de felicidad, paz y prosperidad.
Desde entonces ya han transcurrido 40 años más.... Y ahora volvemos a estar en las mismas, una vez más a las andadas.
Una "colla" de catalanes (dicen que son unos dos millones de adoctrinados) se atreven a intentar independizarse de España por medios democráticos. Pretenden desposeernos de nuestra conquistada región catalana, votando !. Inadmisible.
Que sacrilegio, cuanto pecado !. No saben lo que se hacen !.
Como bien matiza la Iglesia profunda, no son buenos cristianos.
Un cristiano bueno debe ser el que propugna la unidad nacional, habla español (o sea, cristiano), admira la Roja, le gustan los toros y admite ciegamente que los poderes del Estado saben muy bien de qué son merecedores sus ciudadanos.
Un cristiano bueno debe marcar goles para el Real Madrid, nunca para un equipo farsa.
Un cristiano bueno debe salvaguardarse siempre de pensamientos indignos o difamantes hacia sus dirigentes, sean de la Zarzuela o de la Moncloa, del Parco del Bernabeu o de la sede de la Cope. De todos ellos emana la verdad verdadera, la razón razonada y la ansiada gloria celestial.
Cuanta suerte tiene el pueblo español de disponer de tamaña generosidad y tanta sabiduria que emane de su Corte Imperial. Que sería del pueblo sin ella. Caos y infortunio, un lugar de mal vivir, un infierno terrenal, .......

Luengo, se m'ha acabat la inspiració.
No dec ser digne d'acabar una novela que satisfaci els teus desitjos.
Ho sento, haig d'anar al servei.

Molt bé, Andrés. Si tots els qui recelen del sobiranisme hegemònic a Catalunya fossin com tu, ens entendríem immediatament, o almenys ens respectaríem, cadascú des de les seves posicions. A més, la ironia i fins i tot el sarcasme, vinguin d'on vinguin, són bàlsams vivificadors. El fet, però, és que la realitat pura i dura és ben diferent. Quan els polítics espanyolistes, en comptes de donar arguments, et diuen PERSONALMENT que estàs abduït, que ets un tarat o que has de ser objecte de desinfecció; quan la número dos del Govern de Madrid revela sense rubor que l'Executiu disposa sobre què ha de fer el poder judicial; quan jutges i fiscals obren una autèntica causa general per delictes que es fabriquen durant la instrucció de la causa; quan els tres principals partits de l'Estat, saltant-se la Constitució, dissolen un parlament, destitueixen i empresonen un govern i convoquen eleccions; quan el cap d'Estat, en lloc de fer el seu paper d'àrbitre, crida a la repressió dels qui no pensen com ell; quan bandes nazis campen impunement pels carrers de Catalunya sense que cap dels partits del 155 hi faci la més petita crítica; quan els teòrics defensors de l'ordre sembren el desordre i peguen sense contemplacions el meu pare, el meu fill i el meu veí... comences a pensar que l'onanisme franquista no està en les plomes d'alguns escriptors catalans, sinó en l'ADN d'un Estat corcat i dels seus principals servidors polítics i judicials. Un Estat que, en nom d'una determinada visió política, ha estripat la baralla de la convivència.
M'ho he passat molt bé, Andrés, llegint el teu article irònic. Però, en el moment en què ens trobem, e caos, cop d'estat i liquidació de la democràcia i del RESPECTE PERSONAL per part del neofranquisme espanyol, el cos em demanava fer aquestes puntualitzacions. I encara tenim sort de viure al segle XXI: per molt menys, fa vuitanta anys, hi va haver una guerra de tres anys i un milió de morts.

imatge de andresluengo

Amic Àlvar, la meva única intenció amb aquest articlet era reflexionar sobre aquesta dèria de matar Franco 40 anys després de mort (al llit). Com deia no sé qui, esos cojones, en Despeñaperros. I sobre la curiosa coincidència, és clar.

És molt fàcil ser antifranquista l'any 2017. Curiosament, moltes de les famílies dels indepes que ara van donant lliçons de democràcia, callaven durant la dictadura. Que els preguntin als ascendents de Marta Rovira, Puigdemont, Artur Mas, el jutge Vidal, Lluís Llach, els germans José i Xavier Antich, i tants altres.

Durant la dictadura callava tothom, geni.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte