Onanisme franquista
Joan-Lluís Lluís es va endur divendres la 58a edició del Sant Jordi, el sarau literari que convoca –quina casualitat– Òmnium Cultural. I se’l va endur no pel reglamentari llacet groc que lluïa a la solapa, complement avui obligatori a l’oasi català si no vols passar per votant d’Inés tornatenacadis Arrimadas –és a dir, per fatxa–, sinó per Jo sóc aquell que va matar Franco, ucronia que especula amb l’entrada d’Espanya a la II Guerra Mundial i amb el magnicidi del dictador a mans d’un maquis –català, naturalment. Pelet oportunista, potser? Ell diu que no, és clar, que en tot cas la novel·la és una “venjança”, i que “escriure que el matava”, ni que fos de mentida i amb quatre decennis de retard, li va resultar –glups– “orgàsmic”. Res a dir-hi sobre els vicis sexuals del personal, naturalment, per rarets que semblin, però potser sí que caldria recordar que fa tan sols tres cursos Albert Villaró ja va plantejar una hipòtesi similar, mooolt similar, a Els ambaixadors, premi Josep Pla 2014. Villaró s’hi donava el gust de pelar Franco a bord del Dragon Rapide. I ben aviat: el 18 de juliol del 1936. Ell no parlava aleshores d’orgasme sinó d’“una gran satisfacció literària”, que com a mínim denota una altra paleta de gustos sexuals. Coincidència? Intertextualitat? Allò altre? És possible que, magnicidi de banda, les ucronies de l’un i l’altre discorrin per camins narratius ben diferents. Però quina santa casualitat. I més tenint en compte que tant Proa com Destino pertanyen a Planeta. Com l’invent funcioni, augurem que Franco morirà literàriament unes quantes vegades més. D’orgasme en orgasme, en podríem acabar dient onamisme franquista, del gènere. Ja se sap que escriure és un vici molt solitari. Coses més rares s’han vist.