La nostàlgia

Entre el nostre món de les emocions hi ha la nostàlgia. La nostàlgia no és només un record, sinó vivències que mai s’obliden, que enriqueixen la nostra experiència vital i que aporten sentit a la nostra vida.

De vegades identifiquem la nostàlgia amb una mena d’enyor, de mancança. Fins i tot el significat grec de la paraula: nostos –retorn– i algos –dolor o patiment–, ho donen a entendre.

A mi no m’agrada, no estic d’acord amb aquest sentit de la paraula. Quan escoltes la música de la teva època, estàs tornant a reviure els episodis de la vida que associes a aquesta música; quan sents la veu d’aquell locutor de ràdio a qui ni tan sols li poses cara (recordeu l'Aquí Ràdio Andorra!?), recordes què acostumaves a fer quan a través de la ràdio arribava aquella veu que t’anunciava que era l’hora de esmorzar, o que eren les dotze (l’Àngelus!); quan contemples les imatges que fa tants anys vas veure per la televisió, no pots evitar que se t’escapi un somriure i rius de la fila que fèiem amb la indumentària dels vuitanta. Això no representa cap patiment!

Acostumem a tenir aquests sentiments quan recordem coses que ens han aportat quelcom, que no han estat tan banals, tan intranscendents com per oblidar-les. Per tant, es tracta d’episodis importants en la nostra vida. Si els oblidem, se’ns escapa una part de l’existència.

La nostàlgia gairebé sempre ens evoca experiències i circumstàncies viscudes amb altres persones, ens vincula a l’entorn, ens reafirma i ens identifica.

Definitivament, a mi no em fa mal la nostàlgia, més aviat és un bàlsam al qual recórrer de tant en tant. Fa poc ho he tornat a fer perquè mossèn Blai s’ha mort i aquest fet m’hi ha dut.

Recordo amb molt afecte a mossèn Blai, Blai per a mi i per a molts d’altres. Jo no havia conegut mai un capellà tan especial. Des de la meva infantesa he viscut entre monges i capellans, però no he estat mai de religions ni d’eclesiàstics. Sempre m’han interessat més les persones que les seves circumstàncies. Ell m’escoltava com mai ningú ho havia fet, intentava posar-se al meu lloc quan li qüestionava decisions de l’Església que em semblaven insòlites o detestables i patia de debò per la gent (l’assassinat dels advocats del carrer Atocha de Madrid li va costar una úlcera).

El Blai i la Maria han format part d’una etapa de la meva vida que recordo amb especial emoció. Jo acabava d’arribar a Andorra i tot era nou. Els sogres, els amics i els veïns em van obrir les portes de bat a bat. Em vaig sentir acomboiada i alhora sorpresa per tot allò que anava descobrint al voltant de la plaça Santa Anna d’Escaldes. Allí els cotxes es deixaven sempre oberts, hi arribava l’autobús de la Hispano-Andorrana de la Seu i giraven els Clípols. De tant en tant, alguns turistes assedegats s’apropaven a la font, es cremaren la boca amb l’aigua calenta que hi brollava. L’hotel Pla, el Muntanya, el bar Central de la Maria, la fleca del Vilaginés, cal Fusilé... i tota la gent d’aquell Escaldes dels setanta i els vuitanta.

Cada vegada que alguna d’aquelles persones se’n va (el Dot, la Júlia, la Conxita i el Vicens, el Miquel Haro, la Paquita, la Llusieta i molts d’altres) la nostàlgia torna... i a mi em troba agraïda.