Jo m’acuso

M’acuso de voler un sistema electoral més just i proporcional, que fomenti la participació en comptes de l’abstencionisme i la desafecció política, i uns mecanismes que ens permetin demanar responsabilitats pels actes il·lícits que puguin cometre els governants en l’exercici dels seus càrrecs.

M’acuso d’intentar fer respectar els meus drets laborals i els dels meus companys, i de voler que la nova llei de la Funció Pública no ens retalli els complements d’antiguitat amb la promesa d’uns complements de millora i de carrera professional que no desenvolupa. Que no s’ajorni l’avaluació de la nostra eficiència i s’aclareixi qui, com i quan es farà, en comptes d’establir-ho per decret i sense debat parlamentari.

M’acuso de voler que s’escolti els nostres delegats sindicals als organismes que serveixen per posar-nos d’acord amb els nostres dirigents, que no se’ls menystingui com a interlocutors, i que no es pressioni els representants dels treballadors perquè signin informes amb els quals no estan d’acord.

M’acuso de desitjar que tots els treballadors d’Andorra, tant els de l’administració com els de l’empresa privada, siguin tractats com a persones i tinguin ben regulats i garantits uns drets i llibertats que reconeix la Constitució. Que enguany no només en celebrem el vint-i-cinquè aniversari, sinó que també haguem sigut capaços d’exercir-los per respectar-nos i fer-nos respectar com a persones.

M’acuso de voler que molts treballadors autònoms no hagin d’assumir una cotització a la CASS i una pressió fiscal desmesurades en relació amb els seus ingressos, en espera que es compleixi la promesa d’un sistema més just i proporcional.

M’acuso de voler que els nostres governants facin alguna cosa perquè els joves, les famílies i les persones que venen a viure i treballar a Andorra trobin un pis amb un cost adequat al salari que reben, i que els propietaris d’habitatges també tinguin garanties d’una gestió que no els perjudiqui. Que es preguin seriosament des d’ara mateix la qüestió de l’habitatge, que ha esdevingut un problema greu perquè no han estat capaços de dedicar-hi ni un ministeri ni tan sols un departament que se n’ocupi.

M’acuso de necessitar una premsa lliure o que, almenys, no s’instal·li en la manipulació i la calúmnia per expressar la seva tendència editorial. Que es preocupi d’oferir un mínim rigor informatiu, com penso que és el cas del mitjà on he decidit publicar aquest escrit. Que en llegir el titular d’una portada no m’hagi de preguntar si l’ha pensat el responsable del diari o el partit que governa.

Una treballadora de l'administració