Un país poc sensible

T’has plantejat algun cop apuntar-te a una associació contra el càncer, a una de familiars de malalts d’Alzheimer, sobre l’autisme o alguna discapacitat? Si t’ha passat pel cap segur que ha estat perquè un familiar o un amic molt proper ha tingut algun d’aquests diagnòstics. I segurament, si en formes part, és perquè t’has vist perdut, perquè davant de la notícia no has sabut on acudir, perquè no has pogut cobrir alguna de les teves necessitats. Estar en un d’aquests col·lectius ajuda, ja que ningú pot donar un assessorament millor que aquell que ho té o ho ha passat. Et sents desemparat perquè aquell petit país, que diuen que és intel·ligent i sostenible, i que té una gran qualitat de vida, et deixa penjat. No et cobreix el que per a tu, a partir d’aquell moment, és una necessitat bàsica. Perquè no hi ha recursos, però sí que hi ha lleis per fer casinos; no hi ha centres especialitzats per atendre’t, però sí que hi ha projectes d’edificis que diuen que són emblemàtics tot i que encara no saben quin ús donar-los. Aquests col·lectius sorgeixen perquè evidencien que el sistema està mancat d’unes necessitats que per a molts són invisibles, i no les veuen fins que no s’hi troben. Malauradament no tardaran a fer-se tan visibles que suposaran un problema per a tothom. Arribarem tard, i aleshores veurem com en són de necessaris aquests col·lectius, als quals ara donem l’esquena. I ens preguntarem com ens ho fèiem abans, sense ells. Llavors, aquestes associacions es convertiran en un referent històric heroic i tots els governs que han tancat els ulls i han mirat cap a una altra banda seran culpables d’unes vides que per ser dignes han hagut de passar calvaris i condicions que no responen a cap qualitat de vida.