Bons o dolents?

Són temps molt estranys. Acaben de trobar el cos d’un nen al maleter del cotxe de la presumpta assassina, però sembla que és més important que la dona sigui negra i de República Dominicana. Almenys, és el que reflecteixen les xarxes. Van trigar molt poc a aparèixer, entre d’altres, frases com aquesta: “No volem pagar la presó d’aquesta criminal amb els nostres impostos”. Com si alguna vegada es preocupessin d’esbrinar on van aquests impostos. Si és que els paguen.

No puc evitar plantejar-me la nostra naturalesa com a éssers humans. Fa molt de temps, vaig arribar a la conclusió que no som solidaris, al marge del tsunami o terratrèmol de torn, i la Marató de TV3, és clar. I de mostra un botó: si el comunisme es va erigir com a paradigma de la nostra solidaritat, en què tots som iguals, per quina raó tots els sistemes comunistes que es van establir van estar regits per dictadures, que precisament ens imposaven aquest sistema? La realitat és que el món està ple de comunistes solidaris, fins que Apple treu el nou iPhone i fan cua durant tota la nit per comprar-lo.

La pregunta de rigor seria: som bons o dolents? Si un veu un nen, fins a una determinada edat, la resposta és simple. El problema és quan comencen a aprendre. La qüestió és: què els estem ensenyant?

Si mirem el que ens envolta, les expectatives no són molt altes. Trobarem episodis de segregació racial, econòmica o social, gairebé on busquem. Cada segon apareix un col·lectiu nou, sota el motiu (evidentment lloable) de donar visibilitat a un determinat nombre de persones. Però això és el de menys. La qüestió és etiquetar per dividir-nos. Perquè això és el que passa, encara que no ens n’adonem i no sigui la finalitat inicial. Les etiquetes ens divideixen i ens allunyen.

Així, si soc català no soc espanyol. Si soc blanc no soc negre. Si soc de dretes no soc d’esquerres (com si veient els que ens governen, hi hagués alguna diferència). Si soc home no soc dona. La llista, lamentablement, pot seguir fins a l’eternitat.

No em posaré budista, perquè ni ho soc ni m’interessa ser-ho, però estaria bé que comencéssim a entendre que potser no som tan diferents del que ens entestem a aparentar. I aquest sí que sembla ser el nostre esport preferit. Així, alliberem totes les nostres fòbies i compartim tota la imbecil·litat que se’ns posi a tir, per cridar. Ara bé... sempre de manera virtual, no fos cas que algú ens vegi la cara.

Però a l’hora de la veritat ens amaguem en el confort del nostre sofà i preguntem... què més volen que faci? Ja vaig omplir les xarxes socials de pescaítos.