Lluitadores

Enguany, i com cada any des del 1977, quan les Nacions Unides van oficialitzar el Dia mundial de les dones, el 8 de març es vesteix en femení per reivindicar una cosa tan simple com la igualtat. Dijous passat vam poder visualitzar que si bé s’ha recorregut molt camí la realitat ens mostra que encara queda molt per fer.

Només centrant-me en el nostre país i els del nostre entorn constato que tot i que les lleis s’aproximen a la igualtat de gènere, els fets són tossuts. Mostren, malauradament, que les diferències entre homes i dones a nivell de salaris, d’oportunitats, de lideratges, de responsabilitats o de comandaments resten palpables i vigents.

La lluita de les dones per emancipar-se ve de lluny. Si l’ONU va triar el 8 de març és en record dels sacrificis de les dones obreres nord-americanes que el 1905 van pagar amb la seva vida una demanda de reducció de la jornada laboral... a deu hores diàries! Marie Curie tot i ser l’única persona a obtenir dos premis Nobels en dues disciplines diferents, física, el 1903, i química, el 1911, va haver de fer front a un món molt masculí per ser reconeguda.

Les dones metgesses, enginyeres, científiques, escriptores, infermeres, modistes, botigueres, mestres o obreres han hagut de lluitar molt més que els homes per fer-se un lloc i per obtenir una escletxa de reconeixement. Encara avui en dia.

Tanmateix, egoistament voldria aprofitar aquest escrit per recordar a unes lluitadores molt preuades que tinc al cor. Una besàvia meva i a les meves àvies que van ser totes elles mestres.

La meva besàvia Càndida Ferrer, nascuda a Torregrossa, va ser mestra a Maials a finals del segle XIX. El 1915 va seguir dins de la docència a Barcelona, on es va incorporar al moviment Rosa Sensat. Intueixo per esbossos de confidències familiars que no va ser gens fàcil. Penso amb orgull pel camí que van haver de traçar amb força i determinació dones com la besàvia Càndida o l’àvia Gertrudis Ferro, nascuda a Salamanca i també mestra a Rosa Sensat, on la filosofia era ensenyar també les matemàtiques i matèries científiques a les dones, en la turbulenta Espanya i Barcelona d’entre finals del segle XIX i principis del segle XX. A ningú se li escapa que en aquella època el masclisme era llei i es considerava la dona com un ésser inferior.

La meva àvia Joana Cerdà Cabanes, nascuda a Andorra la Vella, va ser mestra de l’Escola Francesa de finals dels anys 30 als anys 70 a Canillo i a Escaldes. Era una lluitadora nata a favor de la formació i de l’aprenentatge. Va militar pels drets de les dones i de la igualtat i, com 377 altres dones d’Andorra, el 1967 va signar la petició per al dret de vot de les dones i de la igualtat de drets cívics. Fet que no va esdevenir realitat fins al decret dels Delegats Permanents del 1970!

Totes elles, besàvia, àvies, dones mestres d’Andorra, de França o d’Espanya van dedicar les seves vides a formar i a ser educadores de generacions d’infants. El seu llegat va ser trametre saber i coneixement. Totes, com les dones lluitadores del món, haurien de ben segur penjat dijous passat el davantal al balcó. Gràcies a totes elles.