El gelat dels diumenges
Va arribar el desembre i el propietari del periòdic en què aleshores treballava, tot un cavaller, va decidir que aquell any no hi hauria tretzena paga, i que ja hi podíem pujar de peus. Contra tot pronòstic, ens va agafar el rampell reivindicatiu i vam anar a ca l’advocat, que amb la mateixa cordialitat que ens havia rebut ens va advertir que el cas era nostre però que si anàvem a la Batllia era qüestió de temps que ens quedéssim al carrer. Que rumiéssim si el gest ens compensava. Aquí es va acabar la nostra primera i última incursió laboralista. No hi va haver tretzena paga, ni aquell any ni mai més, és clar. Desenterro, en fi, aquesta humil anècdota a compte de l’argument més cínic amb què he sentit defensar la vaga dels nostres pobres funcionaris. Una cosa així com que en lloc de queixar-nos el que hem de fer els treballadors del privat és reclamar que les nostres condicions laborals s’equiparin un dia a les del sector públic. I que la resta és enveja, ressentiment. Un argument com aquest demostra que qui l’evacua no ha treballat mai a la privada, o que fa tants segles que ni se’n recorda. Per això, i perquè molts assalariats del privat no saben ni sabran mai el que són les hores extra, ni els plusos per nocturnitat i festius, ni molt menys el PIAM a compte de l’empresa ni els triennis ni els quinquennis, i què dir de la catorzena paga, de les 35 hores setmanals, de l’iPad i del gelat del diumenge... Per tot això i més que callo, la desfilada de dijous per Meritxell davant de l’exèrcit de cambrers, dependentes i altres curritos que s’ho miraven estupefactes va ser l’espectacle més ofensiu, insultant i indignant que hem presenciat en vint anys vivint i treballant en aquest país nostre. I diuen que hi tornaran. Tot el nostre suport, senyors funcionaris. Tot. És clar que sí.