Un peu de pistes a la plaça Rebés
Dilmé exhuma el projecte de centre comercial i soterrat amb telefèric que Bartomeu Rebés va impulsar el 1956.
S’imaginen unes galeries comercials subterrànies, dues plantes sota l’actual plaça Rebés, a la capital, amb prop d’un centenar de botigues, un restaurant panoràmic i la boca d’un telefèric concebut com a peu de pistes que connectés directament amb Prat Primer? Doncs aquest projecte que fins i tot avui ens semblaria absolutament visionari és el que va concebre Bartomeu Rebés en data tan reculada com el 1956. El va encarregar a l’arquitecte i interiorista català Bartomeu Llongueras Galí, que en va aixecar un projecte detalladíssim –de seguida hi tornem– que va acabar al farcit calaix de les nostres quimeres urbanístiques, al costat del túnel d’Envalira, el metro aeri i el complex turístic que Ricardo Bofill havia d’aixecar a la Comella, que –ja que hi som– hi està vagament relacionat.
Si en parlem avui és perquè Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador de l’arquitectura, l’ha desenterrat als arxius del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’ha ressenyat en una breu però suculenta monografia que dona una vaga idea del que poden fer dos homes amb inquietuds, empenta i, és clar, recursos. O tres, perquè la tercera pota d’aquesta estupenda ocurrència –el centre urbà de la capital, peu de pistes literal, s’imaginen?– era Jaume Sabaté Quixal, l’empresari català que va impulsar la cèlebre i avui desapareguda Avinguda de la Llum, una de les escasses meravelles arquiectòniques de la Barcelona de la immediata postguerra.
Doncs bé, sosté Dilmé que Rebés es va inspirar en aquestes galeries que circulaven sota el carrer Pelai per madurar el centre comercial que feia anys que rumiava en els terrenys de l’actual plaça Rebés. Per això es va associar amb Sabaté. Era el 1956, i el projecte de l’arquitecte Llongueras porta data del gener del 1958: a la plaça s’hi hauria habilitat un aparcament per a autocars –entre sis i vuit vehicles– i turismes –entre 19 i 23. Les galeries comercials anaven soterrades: a la planta immediatament inferior, 45 botigues i el restarant panoràmic amb vistes sobre la vall; a la segona, 45 botigues més i la sortida del telefèric, amb una superfície total, conclou Dilmé, de prop de 3.000 metres quadrats, i un cost que pujava als 60 milions de pessetes.
Dos repatanis ho van esguerrar
La idea original, diu, era que el telefèric s’enfilés fins a Prat Primer i Perafita, i Rebés va haver de gestionar l’autorització dels quarts d’Andorra la Vella i d’Escaldes, així com del comú de Sant Julià, per instal·lar les pilones i fer-hi passar els cables. El mateix, amb els particulars per on havia de discórrer el traçat. Se’n va sortir amb tots excepte amb dos de més repatanis, que es van fer els interessants. Ho explica el mateix Rebés en un document del 1966 exhumat també per Dilmé: “[Aquests dos] són els que varen reventa el projecte. Més tard rectificaren però ja era massa tard, doncs mentrestant s’havia produït el tancament de frontera de l’any 1958, que durà més d’un any, espantant als que habían d’aportar els 60 mil·lions de pessetes”. Segons ell, els dos socis –la societat Galeries Rebés i la Societat del Telefèric– van perdre la confiança en el projecte “arribant a la conclusió que Andorra ofereix molts imponderables amb l’agravant que qualsevol irrespñonsable pot provocar un conflicte que mai es pot assegurar si es farà insuperable posant en perill l’obra”.
Una llàstima perquè, com diu Dilmé, era un projecte “magnífic” i també visionari, que hauria deixat com a llegat una capital amb peu de pistes just en el moment que començava el boom del turisme –el primer remuntador va obrir precisament l’1 de desembre del 1957 al Pas de la Casa. El cert és que el acabem de ressenyar era el segon projecte urbanístic de Rebés per a la plaça que du el nom de la família. Dos anys abans, el 1955, ell mateix li havia encarregat un de pioner a l’arquitecte Josep Maria Sostres, que a l’època dirigia la construcció del Park Hotel. Els plànols que se n’han conservat i que Dilmé també ha localitzat al COAC són molt més rudimentaris que els de Llongueras, i no tan ambiciosos: Sostres va projectar una galeria comercial soterrada i un edifici davant de la penya que hauria connectar amb Prat de la Creu, probablement amb un ascensor, però no hi ha rastre del telefèric a la Comella.
Tot plegat, en fi, no va passar del paper, i en lloc del complex comercial i del telecabina, avui tenim un aparcament sense dubte imprescindible. Un clàssic de l’urbanisme nostrat. I pensin només en Casal i Vall.
[La monografia completa que Dilmé dedica en aquest episodi fins ara ben poc conegut es pot consultar al seu blog, punxant aquí:
http://www.enricdilme.com/sites/default/files/L%27Avinguda%20de%20la%20l...]