Un país de jubilats

Dormo sempre amb una llibreta i un boli a la tauleta de nit. Em desperto i em precipito per recollir sobre el paper allò que acabo de somiar. Somio molt, sabeu? Que viatjo a la Xina, que soc un conqueridor de terres ignotes... Històries increïbles que si aconseguís atrapar-ne alguna es convertiria en una gran obra de la literatura mundial. Una novel·la que em donaria un premi important. No ho sé, el Nobel, per dir-ne un.

Per això, a penes obro els ulls agafo el boli i el paper... però en unes dècimes de segon la trama de la història ja ha volat. A tot estirar, aconsegueixo enxampar alguna paraula, una onomatopeia, uns signes de puntuació: fred –o Freud, ves a saber–, rinoceront, Genguis Khan!? De vegades pesco un adjectiu –valent, ogival– i és com si capturés una peça de gran valor. Tinc la llibreta plena de paraules solitàries, d’adjectius orfes i de signes de puntuació desorientats.

Mentre prenc el primer cafè repasso les pàgines, intento resoldre els jeroglífics i bastir un relat. Mantinc l’esperança. He creat, a l’escriptori de l’ordinador, un arxiu Word amb les paraules que pronunciaré quan rebi el premi. Està en blanc perquè, de moment, només he posat els silencis i les pauses que faré durant el discurs. Els silencis, les pauses i les mirades són fonamentals quan et dirigeixes a un auditori. Donen el ritme, l’emoció i retenen l’atenció dels presents.

Ho tinc, doncs, bastant avançat. Això m’aixeca l’ànim i surto al carrer motivat. Vaig a veure com avancen les obres a l’altura de la borda Mateu. M’ho van dir quan em vaig jubilar. Ara, ja pots anar a vigilar obres. I jo obeeixo. Aquesta obra m’està costant. És també com un jeroglífic gegant. No sé si aixecaran el carrer o els vorals, si faran un túnel o un pas elevat... Haurien de posar un cartell amb una imatge d’aquelles virtuals que fan els arquitectes.

Orienten molt. Mentre baixo, passa el cotxe de la crida del Comú. Anuncien més obres. A la rotonda de l’avinguda d’Enclar, a l’avinguda Meritxell, a un edifici gegantí que es diu The Cloud... Se’m gira feina. Sort que ha vingut molta gent a vigilar l’obra amb mi. Se’ls veu també animats. A Escaldes tornaran a fer obres a l’avinguda Carlemany. Miro al meu voltant i cada cop hi ha més gent. De totes les parròquies i de totes les edats.

“No ho saps?”, em diu algú. “Han canviat la llei. Ara ja et pots jubilar a partir dels 18 anys”. Als ministeris del Govern i als departaments d’obres dels Comuns hi ha uns robots que les van programant en funció de la gent que hi ha a cada parròquia, de manera que ningú hagi de caminar més de cinquanta metres per anar a vigilar la seva obra. S’anomenen work cities i els andorrans en som els inventors. És molt bona aquesta història. Escriure una utopia (o distòpia, com vulgueu) és moda.

Decideixo anar-me’n cap a casa per posar-me a l’ordinador. Però els p... jubilats m’agafen del braç i em diuen que ells sí que tenen grans històries de la seva vida. Que si ho vull, me les expliquen. Al final m’aixeco del llit i busco la llibreta per escriure alguna cosa, però només recordo sorolls. Mai no guanyaré el Nobel!